Els dinosaures de l'any 2018: duet de Titanosaures.

A finals del ja passat any 2018 es van publicar les descripcions de dos nous tàxons binomials de Titanosaures, de diferents èpoques, continents i parts del cos com a material fòssil disponible. Es tracten del Baalsaurus mansillai, del Cretaci superior de l'Argentina, i del Volgatitan simbirskiensis, del Cretaci inferior de Rússia; pel que, a més, pertanyen respectivament a un context geogràfic i cronològic on els fòssils de Titanosaures són molt comuns i a un altre on les seves restes són molt escasses.

BAALSAURUS MANSILLAI

El Baalsaurus mansillai va ser presentat a la revista brasilera Anais da Academia Brasileira de Ciências el 17 de desembre per part d'en Jorge Calvo (Universitat Nacional de La Pampa, Santa Rosa, província argentina de La Pampa) i d'en Bernardo González Riga (Universitat Nacional de Cuyo, Mendoza). El tàxon està basat en un dentari dret gairebé complet procedent del jaciment de Baal (d'on prové el nom genèric del dinosaure), situat administrativament a la província argentina de Neuquén i geològicament a la Formació Portezuelo (Cretaci superior Turonià-Coniacià, 94-86 M.A.). Aquest dentari s'afegeix al registre mundial de restes cranials de Titanosaures, molt escàs comparat amb altres parts del cos d'aquests colls llargs però que va augmentant amb el pas dels anys.

Dentari holotípic del Baalsaurus en vista dorsal, mostrant els alvèols dentals, i en comparació amb un dentari de Bonitasaura.
Foto: Calvo & Riga (2018)/Anais da Academia Brasileira de Ciências.

El Baalsaurus es diferencia de la resta de Titanosaures per posseir a la vegada 10 alvèols dentals a la branca anterior del dentari, una símfisi inclinada cap endavant i un canal de Meckel (obertura situada a la superfície medial del dentari) envoltat per una làmina prima que forma una quilla a la vora ventral del dentari. El dentari holotípic del Baalsaurus forma part d'un dels tres morfotips de dentari que s'observen en els Titanosaures: el de forma d'L amb dents restringides a la branca anterior del dentari (una condició que fa que s'assembli al dentari d'alguns Diplodòcids i Dicreosàurids i que, a més, va ser un dels caràcters es van fer servir durant molt anys per justificar una relació filogenètica entre els Titanosaures i aquests altres Sauròpodes). Els dos Titanosaures que presenten un dentari més semblant al del Baalsaurus són l'Antarctosaurus (Cretaci superior Campanià de la província argentina de Río Negro) i el Bonitasaura (Cretaci superior Santonià de Río Negro). Les semblances entre el Titanosaure de Baal i les altres dues espècies consisteixen en un musell rectangular i dents verticals, mentre que les diferències es troben en la presència en el Baalsaurus d'un cantó vertical entre les branques anterior i posterior del dentari. El Baalsaurus tindria un crani de 40 cm de lpngitud i seria un Titanosaure de mida mitjana (al voltant dels 10 m). 

Dentaris de Baalsaurus i de Bonitasaura en vistes labial (des de la perspectiva del llavi) i en vista ventral (des de baix).
Foto: Calvo & Riga (2018)/Anais da Academia Brasileira de Ciências.

Reconstrucció d'un Baalsaurus en comparació amb un humà.
Foto: Cisiopurple.

VOLGATITAN SIMBIRSKIENSIS

El 2017 i el 2018 han estat anys molt bons per a la Dinosaurologia russa a causa de que s'han descrit els tres primers tàxons binomials de Sauròpodes del país. Els dos primers van ser el Tengrisaurus i el Sibirotitan, i al 30 de novembre va ser el torn del Volgatitan, el qual prové de la part europea de Rússia (on els fòssils de dinosaures encara són més rars que a la seva contrapart asiàtica). La descripció del Volgatitan, publicada a la revista russa Biological Communications, ha estat dut a terme per l'Alexander Averianov (Institut Zoològic de l'Acadèmia Russa de Ciències, Sant Petersburg) i en Vladimir Efimov (Museu Paleontològic d'Undory, Província d'Uliànovsk) i s'ha realitzat basant-se en set vèrtebres caudals pertanyents a un mateix individu procedents del jaciment de Slantsevy Rudnik, localitzat administrativament a la perifèria d'Uliànovsk i geològicament a la Zona d'ammonits Speetoniceras versicolor (Cretaci inferior Hauterivià, 133-129 M.A.). El nom genèric del dinosaure significa "tità del Volga", degut a que el riu Volga passa per Uliànovsk, mentre que el nom específic simbirskiensis fa referència Simbirsk, nom antic d'Uliànovsk.

Vèrtebra caudal anterior de l'holotip del Volgatitan en vistes ventral (A), dorsal (B), posterior (C), lateral (D) i anterior (E). Abreviacions: hypa (hypantrum), hypo (hyposphene), psf (fossa postespinal), trp (apòfisi transversa) i vr (cresta ventral).
Foto: Averianov & Efimov (2018)/Biological Communications.

Els caràcters de diagnòstic del Volgatitan són vèrtebres caudals anteriors i mitjanes marcadament procèliques (amb una superfície anterior cóncava i una superfície posterior convexa), vèrtebres caudals anteriors molt llargues (amb una proporció entre la llargada i l'alçada del centre d'0,98, quan en la majoria de Sauròpodes la proporció és d'0,5-0,6), una cresta ventral prominent a les vèrtebres caudals anteriors i mitjanes, un arc neural confinat a la meitat anterior de les vèrtebres, la presència de l'articulació hyposphene-hypantrum a les vèrtebres caudals anteriors, una fossa postespinal (situada a la base de l'apòfisi espinosa) extremadament llarga, una apòfisi transversa estesa, la presència de l'apòfisi transversa a les vèrtebres caudals anteriors i una textura òssia de les vèrtebres caudals basada en camellae o petites cavitats buides (condició coneguda també com textura òssia somfospòndila, sent d'aquí d'on ve etimològicament Somphospondylii, el clade de Sauròpodes a un pas més inclusiu que els Titanosaures). A l'anàsili filogenètica, el Volgatitan ha estat recuperat dins del clade de Titanosaures derivats Longkosauria, que inclou els Sauròpodes més grans de tots (60-70 tones de pes). El Volgatitan és el primer representant europeu de Longkosauria, anteriorment restringit a l'Amèrica del Sud, i també el més antic.

Vèrtebres caudals mitjanes de l'holotip del Volgatitan.
Foto: Averianov & Efimov (2018)/Biological Communications.

El Volgatitan també és un dels membres més petits de Longkosauria. El càlcul de la massa corporal del Volgatitan a partir de la relació entre el diàmetre, l'alçada i l'amplada dels centres vertebrals caudals anteriors dóna una mitjana de 17,3 tones per al Sauròpode rus. La presència d'un Longkosaure a Europa durant l'Hauterivià i la inexistència de cap a l'Amèrica del Sud abans del Cretaci inferior Albià (113-100 M.A.) mostra que aquests Titanosaures tindrien una distribució més àmplia del que es pensava durant el Cretaci inferior i que al començar el Cretaci superior s'havien extingit de tots els continents menys de l'Amèrica del Sud. La descoberta del Volgatitan també implica que els Titanosaures van tenir un desenvolupament primerenc al Lauràsia, per ara gairebé desconegut, abans de convertir-se en els herbívors gegants dominants al Gondwana i tornar a ocupar tímidament algunes àrees del Lauràsia durant els últims milions anys del Cretaci.

Reconstrucció d'un Volgatitan nedant. A sota d'ell es pot apreciar un cocodril. La Zona d'ammonits Speetoniceras versicolor correspon a sediments marins de relativa profunditat on també s'han trobat fòssils de rèptils aquàtics.
Foto: Andrey Atuchin.