Serikornis sungei, un ocell de seda xinesa.

El Serikornis sungei és el quart petit Teròpode procedent dels espectaculars jaciments mesozoics de Liaoning (Xina) descrit aquest 2017 i el segon d'ells amb presència material de plomes. Són justament les plomes les que donen el nom genèric al nou dinosaure, "l'au de la seda" en grec, pel fet que l'holotip, un esquelet complet i articulat, està tot cobert per plomes filamentoses de color verd. Aquest exemplar tant ben conservat en particular també rep el sobrenom de Silky, "sedós". L'animal en qüestió va ser presentat el 22 d'agost a la revista The Science of Nature, en un treball dirigit per l'Ulysse Lefèvre (Universitat de Lieja, Bèlgica) i on hi ha participat l'Andrea Cau, administrador del blog Theropoda.

Esquerra: foto de l'holotip del Serikornis, el Silky. Dreta: dibuix de l'exemplar en qüestió.
Foto. Lefèvre et al. (2017)/The Science of Nature.

El Silky va ser recol·lectat a la vila de Daxishan (comtat de Jianchang, Liaoning), en una localitat ubicada dins de la Formació Tiaojishan (Juràssic superior Oxfordià, 160 M.A.). El Serikornis sungei, el nom específic del qual fa referència a en Sun Ge (paleontòleg xinès dedicat als ecosistemes asiàtics del Juràssic i el Cretaci), està diagnosticat per caràcters com: quatre dents a la part anterior del maxil·lar que són el doble de llargues que les de la part posterior del maxil·lar, l'extrem distal de la zona lateral del coracoides és més prim que el seu equivalent proximal, aquest os no presenta forats a la part ventral (mentre que en altres petits Teròpodes de l'època i la regió, com l'Anchiornis, sí que els tenen) i l'extrem distal de l'isqui té un procés estret i en forma de ganxo que es dirigeix dorsalment (o cap endarrere). L'anàlisi filogenètica recupera al Serikornis com un membre basal del clade de Teròpodes Celurosaures derivats Paraves, el qual és aquell que inclou als Troodòntids, als Dromeosàurids i a les aus. Aquestes tres últimes formes s'agrupen en un clade més exclusiu conegut com Eumaniraptora, del qual el Serikornis i altres petits dinosaures emplomallats del Juràssic superior xinès com l'Anchiornis queden exclosos. El tàxon germà del Serikornis és l'Eosinopteryx ("ala xinesa de l'alba"), també de la part de la Formació Tiaojishan dins de Liaoning. Aquests petits emplomallats genuïnament xinesos, que podrien rebre el nom d'Anchiornithidae, són una de les primeres radiacions (o explosió de tàxons emparentats) dels Paraves.

Comparació entre la cintura escapular del Serikornis amb la de l'Anchiornis, assenyalant-se les diferencies entre els dos tàxons.
Foto: retoc de l'Andrea Cau per a Theropoda d'un original de Lefèvre et al. (2017)/The Science of Nature.

El Silky ha aportat una revisió del que es creia sobre l'evolució inicial del vol en els Teròpodes derivats, cosa que s'ha pogut fer degut dos trets claus d'aquest esquelet tant ben conservat: la pneumacitat dels ossos i, com no podia ser d'una altra manera, les plomes. Respecte a la primera qüestió, el fet que el Silky estigui comprimit en una llosa, com la resta dels fòssils de la Biota de Jehol xinesa, fa que no sigui possible veure a primera vista si els ossos tenien cavitats buides. Però Lefèvre i col·laboradors van utilitzar una tècnica de ragis X, la laminografia, amb que van poder escanejar la part anterior del cos del dinosaure. Van observar que les primeres vèrtebres cervicals si estaven pneumatitzades amb petites cambres internes, el que suggereix un sistema de sacs d'aire al principi de l'aparell respiratori de l'animal. Aquests foràmens pneumàtics que donen lloc als sistemes de sacs d'aire també són presents en les aus i molts dinosaures no aviaris i serveixen per a reduir el pes en animals grans o voladors. Però que dinosaures terrestres també tinguin tals foràmens fa que això no sigui considerada una adaptació al vol, i aquí entra una segona opció per la hipotètica existència de sacs d'aire en el Serikornis que és el seu ús per salvar energia en un metabolisme d'alt rendiment (considerant aquest petit Teròpode i els seus parents més propers com endoterms).
Pel que fa a les plomes, gairebé la totalitat de l'holotip del Serikornis està cobert, arribant "l'abric" fins a les falanges dels peus. La major part de les plomes del Silky són filamentoses (com ja s'ha dit abans) i, per tant, poc desenvolupades. Als braços, tot un conjunt de plomes curtes, primes i poc diferenciades estan disposades en files, les quals formarien un protopatagi. El protopatagi és una estructura de pell a la regió de l'húmer de les aus que serveix per insertar les plomes de coberta. Els braços també tenen plomes pennàcees a l'avantbraç i la mà, però no presenten bàrbules (petits filaments adjacents a les barbes). Això és una prova de que les pennàcees del Serikornis no podien resistir cap pressió àrea i no serien aptes per al vol. Aquesta disposició de plomes filamentoses a la capçalera (fèmur) i plomes pennàcees a la part inferior (tíbia, tars i metatars) també s'observa a les cames del Silky, tractant-se d'un dinosaure tetrapterigi o de "quatre ales". La forma en que el plomatge queda distribuit a l'extremitat posterior del Siky també s'ha interpretat com una forma de transició entre la cama totalment filamentosa dels Celurosaures més primitius i la totalment pennàcea de les aus. I la cua també té el mateix patró, amb un petit ventall de pennàcees simètriques a l'extrem distal d'aquesta.

Detalls de les plomes en l'holotip del Serikornis. a: coll, b: esquena, c: braç, d: cama, e: metatars, f: cua.
Foto: Lefèvre et al. (2017)/The Science of Nature.

Tant en el Serikornis com en altres Paraves basals amb quatre ales, les seves extremitats emplomallades tindrien poca capacitat aerodinàmica i no servirien per efectuar moviments de gran velocitat, pel que la seva funció seria la de reconeixement mutu o la de selecció sexual. La simetria de les pennàcees de la cua del Serikornis també faria que no tingués cap funció aerodinàmica ni fins i tot cap ús exhibicionista. La falta de capacitats en qualsevol tipus d'elevació dels Paraves més basals comparats amb els Eumaniraptora també s'observa en l'esquelet: braços més curts i gràcils, l'absència d'un estèrnum ossi per a la inserció dels músculs i falanges unguals dels peus poc corbades. A la vegada, sembla ser que eren bons corredors perquè la proporció de la llargada del conjunt tíbia-tars és major que la del fèmur. La conclusió a tot plegat és que les "plomes de vol" van aparèixer per primer cop en el clade Paraves en animals terrestres i sense funcions locomotores abans de que s'utilitzessin per un mode de vida arborícola o volador, encara que el Serikornis en particular tenia falanges unguals de les mans molt corbades i, per tant, adaptades per escalar arbres.

Reconstrucció d'un Serikornis capturant una aranya, evidenciant el caràcter terrestre del nou dinosaure emplomallat.
Foto: Emily Willoughby.