salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dissabte, 18 de novembre de 2017

Mierasaurus bobyoungi, el Turiasaure supervivent d'Utah.

El 30 d'octubre, pocs dies després de que presentés el Matheronodon provincialis, la revista Scientific Reports va publicar la descripció d'un altre dinosaure tant o més interessant, en aquest cap un Sauròpode, de la mà dels investigadors de Dinópolis Terol Rafael Royo-Torres, Alberto Cobos i Luis Alcalá acompanyats de varis experts internacionals en els "dinos de coll llarg" com en Paul Upchurch (Universitat de Londres). La importància del nou tàxon, batejat Mierasaurus bobyoungi, és que es tracta de la primera referència no ambigua fora d'Europa del grup de Sauròpode més representatiu de la Península Ibèrica, els Turiasaures (parts 1 i 2 de l'entrada dedicada a ells en aquest blog), i també el primer que és posterior al límit Juràssic-Cretaci. D'aquesta manera, s'obren nous horitzons tant geogràfics com temporals dels "llangardaixos del Túria" que entren en sintonia amb les noves hipòtesis sobre l'evolució dels Sauròpodes durant el Cretaci inferior.

Reconstrucció del crani del Mierasaurus.
Foto: Fundación Dinópolis.
El Mierasaurus bobyoungi prové de la capa d'ossos (bonebed en anglès) de Doelling's Bowl, al centre-est de l'estat nord-americà d'Utah, situada geològicament al Membre Yellow Cat que a la vegada forma part de la Formació Cedar Mountain. L'edat dels sediments que rodegen al Mierasaurus són d'entre fa 136 i 132 M.A., durant el Cretaci inferior Valanginià-Hauterivià. El nom genèric del Sauròpode prové d'en Bernardo de Miera y Pacheco (1713-1785), cartògraf càntabre que va ser el primer europeu que va explorar el territori de l'actual Utah durant l'expedició científica espanyola del 1776 organitzada pels pares franciscans Domínguez i Escalante. Per la seva banda, el nom específic homenatja al geòleg nord-americà Robert Young, que va investigar a fons el Cretaci inferior d'Utah. Les restes amb les quals es descriu al Mierasaurus es van trobar al 2010 i corresponen a dos individus, un holotip i un paratip. L'holotip és l'exemplar més complet i consta d'un crani i mandíbula parcials, dents, 9 vèrtebres cervicals inclòs l'atles, 11 costelles cervicals, 11 vèrtebres dorsals, 6 costelles dorsals, 6 costelles sacres, 15 vèrtebres caudals, dos xebrons, les dues escàpules, el braç esquerre exceptuant l'húmer, la pelvis completa, els dos fèmurs i la cama esquerra. Es tracta d'un subadult per ser d'una gran mida (10-12 m) però tenir algunes vèrtebres dorsals sense fusió entre els centres i les apòfisis espinoses. El paratip només es compon del dentari i el fèmur d'un juvenil.

Ossos apendiculars del Mierasaurus. D'esquerra a dreta i de dalt a baix: fèmur dret, tíbia i astràgal esquerres, peroné esquerre, cintura pèlvica, xebró, costella dorsal, cúbit i radi esquerres, fèmur esquerre vist des de baix, el peu esquerre complet, la mà esquerra completa i articulada i escàpula dreta.
Foto: Royo-Torres et al. (2017)/Scientific Reports.
Alguns dels caràcters de diagnòstic del Mierasaurus són un còndil occipital del crani amb un parell de crestes arrodonides, les costelles cervicals amb una protuberància a la superfície lateral del tubercle (un bony a la superfície posterior de tot l'os), una depressió lateral als arcs hemals (extensió d'os de la superfície ventral de les vèrtebres caudals), un metacarpià I més llarg que el seu equivalent IV i un isqui molt curt en comparació amb el pubis. A l'anàlisi filogenètica, el Mierasaurus ha estat identificat, tal com s'indicava més amunt, com un Turiasaure (clade que en l'actualitat té com a gèneres vàlids d'origen ibèric el Turiasaurus aragonès, el Losallisaurus valencià i el Zby portuguès) a partir de característiques com una alçada de l'apòfisi espinosa a les vèrtebres dorsals major que la del centre vertebral, unes vèrtebres dorsals posteriors opistocèliques (cara anterior convexa i cara posterior cóncava), unes vèrtebres dorsals anteriors procèliques (cara anterior cóncava i cara posterior convexa), un húmer gràcil, una cresta cnemial de la tíbia projectada anteriorment, un cúbit amb un perfil en forma de T o Y i una profunda fossa lateral i dents en forma de D i un contorn en forma de cor. El Mierasaurus no es tracta de l'únic Sauròpode nord-americà que en l'anàlisi filogenètica també ha estat recuperat com un Turiasaure. Estem parlant del Moabosaurus utahensis (Cretaci inferior/mitjà Aptià d'Utah) que, tot i ser descrit enguany, la seva carta de presentació ja havia sortit a la llum quan ho va fer la del Mierasaurus (la veritat és que no sabia res del Moabosaurus fins quan vaig descobrir l'estudi del Mierasaurus. Ara ja tinc l'article de la descripció del primer Sauròpode, del qual parlaré en l'edició d'enguany d'Els dinosaures de l'any durant el mes que ve). Els dos Turiasaures d'Utah són més propers entre si que no pas amb qualsevol dels tres tàxons europeus, encara que no són espècies diferents. Aquesta distinció es realitza a partir de característiques òssies presents en el Moabosaurus però absents en el Mierasaurus com crestes verticals a la cara lingual de les dents, costelles cervicals bífides, vèrtebres dorsals opistocèliques en la seva totalitat o una lleugera protuberància lateral al fèmur. De qualsevol manera, els nostres dos protagonistes són Sauròpodes primitius totalment diferents de la resta de "colls llargs" del Cretaci inferior dels Estats Units, els quals són Neosauròpodes Macronaris.

Arbre filogenètic dels Sauròpodes amb la incorporació del Mierasaurus i el Moabosaurus com a Turiasaures, els quals estan assenyalats amb un fons més fosc. A dalt hi ha una reconstrucció de l'esquelet del Mierasaurus.
Foto: Royo-Torres et al. (2017)/Scientific Reports.
La presència de dos tàxons d'Eusauròpodes basals no-Neosauròpodes de corones dentals àmplies com són els Turiasaures ben avançat el principi del Cretaci concorda amb les últimes hipòtesis que s'estan plantejant en l'estudi dels "colls llargs" sobre l'extinció i el reemplaçament faunístic que van viure durant el trànsit Juràssic-Cretaci. Tradicionalment s'havia considerat que en el pas entre l'última etapa faunística del primer període, el Titonià, i la primera del segon període, el Berriasià, es van extingir entre el 60% i el 80% dels Sauròpodes, molts dels quals eren Eusauròpodes basals (per tant, els Turiasaures estaven entre les víctimes potencials) que van ser reemplaçats per Neosauròpodes de corones dentals estretes en tots els nínxols que ocupaven. Investigacions recents han mostrat que no seria una desaparició massiva de fauna en si al canvi entre el Juràssic i el Cretaci si no més aviat un seguit de petites extincions seguides que es van perllongar fins bastant entrat el Cretaci inferior. La implicació més important respecte a la pertinença filogenètica del Mierasaurus i el Moabosaurus és com i quan van arribar a Amèrica del Nord des de la Península Ibèrica. Sembla ser que van creuar l'Atlàntic a través dels ponts terrestres que es van crear entre les dues ribes de l'oceà al Juràssic superior i al Cretaci inferior quan les dues meitats del supercontinent Lauràsia s'acabaven de separar i l'Atlàntic encara no era molt profund. Però el pont que haurien agafat els Turiasaures s'hauria format posteriorment al que hi va haver entre finals del Kimmeridgià i principis del Titonià que explica la presència de gèneres clàssics de la Formació Morrison a Portugal com l'Allosaurus i el Stegosaurus, degut a l'absència dels Turiasaures a la Formació Morrison. La connexió transatlàntica que és més que agafessin els avantpassats del Mierasaurus i el Moabosaurus hauria ocorregut a mitjans del Valanginià (137 M.A.). Però aquí apareix la condició que els Turiasaures haurien d'haver estat a l'est d'Amèrica del Nord, Apalàtxia, abans d'arribar a la zona oest del continent, Laramídia; però tampoc hi són presents durant el Cretaci primerenc. L'equip d'en Royo-Torres es marca comprovar la presència dels Turiasaures a Apalàtxia com un dels reptes per realitzar en els següents anys, a més de treure com a conclusió del seu treball que un grup d'Eusauròpodes basals va sobreviure al final del Juràssic i va poder subsistir almenys una desena de milions d'anys a Amèrica del Nord després d'haver emigrat de la seva Ibèria natal.

Reconstrucció de dos Mierasaurus en un paisatge reconstruït del Valanginià de Doelling's Bowl junt amb altres dinosaures descoberts al jaciment d'Utah: un Anquilosaure sense identificar (esquelet a l'esquerra), l'Ornitòpode Iguanocolossus (cadàver a la dreta) i el Teròpode Yurgovuchia (dos exemplars a la dreta sobre l'Iguanocolossus).
Foto: Fundación Dinópolis.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada