La tafonomia

En l'entrada anterior es van esmentar els processos tafonòmics. Per això, seria interessant parlant-ne en una altra entrada.

La tafonomia és una branca de la paleontologia que estudia que li ha passat a un fòssil des de que l'organisme va morir fins que els paleontòlegs el recol·lecten. Prové de les paraules gregues taphos (enterrament) i nomos (llei), i el mot va ser emprat per primera vegada pel paleontòleg rus Ivan Efremov el 1943, en temps de l'Unió Soviètica. Gràcies als estudis tafonòmics, els paleontòlegs han adquirit una nova percepció del comportament i l'ecologia dels organismes extingits.

El primer pas en la fossilització d'un cos és la mort. Si cadàvers de varis d'individus queden enterrats amb rapidesa, com en una inundació, aquests es converteixen en una col·lecció enterrada o tafocenosi. Tot i això, la majoria dels antics organismes als quals pertanyen els fòssils van morir probablement quan estaven malalts, quan van acabar el seu cicle vital, per accident o després de ser caçats i menjats per altres organismes. Els tafònoms ho anomenen tanatocenosi, les tanatocenosis estan formades per cadàvers sencers o parcials que no van quedar enterrats en el moment de la defunció i que, moltes vegades, van ser depredats o menjats per carronyaires. A la llarga, les tanatocenosis es converteixen en tafocenosis.

Aquesta és una distinció important, ja que és d'esperar que els fòssils que formin part de tafocenosis siguin majoritàriament esquelets complets o parcials amb bona part de l'estructura esquelètica. Pel contrari, els fòssils que formen part de tanatocenosis estan formats més aviat per esquelets parcials, ossos aïllats i fragments. Això és així perquè qualsevol dels processos tafonòmics, entre ells el desgast superficial de les restes, llur destrucció pels depredadors i carronyaires i els danys produïts pels corrents d'aigua i els moviments de sediments, redueixen l'integritat dels cadàvers abans de ser enterrats. Aquestes observacions demostren que els esquelets complets de dinosaures i altres animals de mida considerable són, sobre tot, els d'individus que van passar per una tafocenosi i van ser enterrats just després de morir. Però la majoria dels dinosaures venen representats per exemplars menys complets i n'hi ha alguns que no han deixat cap fòssil simplement perquè els seus esquelets es van destruir per complet abans de l'enterrament.

Tampoc l'enterrament d'un fòssil garanteix la seva transformació en fòssil, ja que hi poden haver altres processos tafonòmics entre la tafocenosi i l'excavació paleontològica. Entre aquests casos hi ha que el cadàver pogués ser desenterrat per l'erosió i desgastar-se abans de fossilitzar-se. També és probable que, fins i tot estar enterrat, no es podria haver fossilitzat perquè la química del sòl i de les aigües subterrànies eren les adequades. Els tafònoms destaquen aquest aspecte per sobre de tot indicant la quantitat d'informació destruïda pels processos tafonòmics entre quan l'organisme estava viu i el seu fòssil emmagatzemat en la col·lecció paleontològica d'un centre d'investigació o exposat en els panells d'un museu. Quan un dinosaure era un animal viu i mòbil, el seu estat d'informació era del 100 %. Però amb la seva mort, el seu enterrament i la seva fossilització, gran part d'aquesta informació es va perdre, deixant a la nostra disposició només un petit percentatge de la informació original que oferia l'organisme en vida. Per això, la tafonomia ha servit molt als paleontòlegs.

Esquema sobre la tafonomia en anglès.
Imatge: Departament de Geologia, Universitat d'Arizona.

Per exemple, molts dels esquelets complets de Protoceratops trobats a Mongòlia, van ser enterrats per una tempesta de sorra després de morir. Per tant, es van convertir en una tafocenosi immediata.

El rus Ivan Efremov (1908-1972), encunyador del terme tafonomia.
Foto: Viquipèdia.