dissabte, 26 de juliol de 2014

Dinosaures en moviment.

Com ja s'ha dit algunes vegades, una de les claus de l'èxit dels dinosaures durant gairebé 200 milions d'anys va ser la seva postura erecta, el que feia que les potes suportessin la major part del pes de l'animal. Per molts dinosaures, sobretot quadrúpedes, aixecar-se sobre les potes del darrere sense gaire esforç els devia ser molt útil tant per defensar-se com per exhibir-se. En els dinosaures s'han documentat quatre tipus de locomoció: quadrúpeda, bípeda i unes formes intermèdies conegudes com bípeda facultativa i quadrúpeda facultativa, depenent de si el dinosaure es movia més a quatre o a dues potes. El bipedisme suposava un gran avantatge per moltes espècies ja que tenien els braços i les mans lliures per poder manipular el seu aliment. Els dinosaures de locomoció intermèdia, podien caminar a quatre potes per recórrer el paisatge amb eficiència energètica i a dues potes per a fugides ràpides. Tots els primers dinosaures eren bípedes i la marxa quadrúpeda va aparèixer de forma independent en varis grups. Les espècies ancestrals del Triàsic també van transmetre als seus descendents les potes posteriors disposades verticalment i directament a sota del cos, que podien moure's cap endavant i endarrere en el mateix pla  i en la direcció del cos. La majoria dels altres rèptils tenien la típica postura estesa amb les potes situades als costats de la resta del cos, el que feia que es desplacessin descrivint una corba amb cada peu en la direcció de l'avanç, el que resultava més pesat i requeria de més energia que els moviments aerodinàmics dels dinosaures.
Els bípedes amb les potes més llargues, com els Ornitomimosaures, podien fer carreres curtes a una velocitat considerable. La velocitat amb que podia moure's un dinosaure pot mesurar-se en part comparant la longitud de la pota a sota del genoll, la canyella, amb la de la pota a sobre del genoll, la cuixa. Quant més llarga és la canyella, major és la gambada i quant més llarga és la cuixa, més potent és la propulsió cap endavant. Els Ornitomimosaures i els Oviraptosaures tenien la canyella llarga i la cuixa relativament curta, si bé aquesta era bastant llarga amb comparació amb la mida general de l'animal. La velocitat també es pot calcular utilitzant les mesures dels rastres d'icnites. Una sola petjada representa la longitud del peu, la distància entre petjades de peus diferents és un pas i la distància entre petjades del mateix peu és una gambada. Les estimacions de quant ràpid podien córrer els dinosaures es dedueixen utilitzant càlculs teòrics basats en les proves esmentades anteriorment. Segons aquests càlculs, els Ornitòpodes i els Teròpodes petits podien arribar a una velocitat de 40 km/h. Generalment, quan més gran és un animal també és més lent. És probable que els Teròpodes grans i els dinosaures quadrúpedes no poguessin córrer a més de 15 km/h, però tenien habilitat per trotar i galopar, el que els permetia mantenir un avanç segur durant períodes llargs. Pels dinosaures que pesaven més de 10 tones, com els Sauròpodes, és probable que la velocitat mai fos una bona opció ja que el seu pes enorme els limitava a una marxa lenta. Les seves potes eren molt voluminoses i les seves vèrtebres toràciques i lumbars estaven disposats en un arc que suportava el pes del cos segons una estructura semblant a la d'un pont suspès.
Els rastres no sols ens indiquen com es desplaçaven els dinosaures, si no que també proporcionen informació sobre possibles agrupacions socials. Pel que s'ha deduït a través de les icnites, els Teròpodes més grans serien animals solitaris o com a màxim formaven parelles o grups molt reduïts, mentre que els més petits preferien formar grups més grans de varies desenes d'individus. Els Sauròpodes es desplaçaven en grups d'una dotzena d'individus de la mateixa espècie però de diferents edats. Hi ha evidències de que els animals més joves es situaven en el centre del grup, mentre que els més grans formaven un cordó protector al voltant d'ells. Els Ornitòpodes més grans i els Ceratopsians formaven ramats de centenars o milers d'individus. Donat que aquests grups enormes devien acabar amb les plantes de la zona, és molt probable tinguessin que migrar cada any entre estacions, a l'igual que molts mamífers i aus. Aquesta teoria ve recolzada per vàries agrupacions de rastres localitzats en diversos jaciments arreu del món que mostren centenars d'animals desplaçant-se en la mateixa direcció o per fòssils corporals de la mateixa espècie trobats en localitats separades per molts quilòmetres de distància.


Moltes vegades, el Struthiomimus (dreta) és compara amb l'estruç (esquerra), tant pel seu aspecte com també per la seva velocitat estimada, que seria molt semblant a la de l'estruç. D'aquí ve el nom del dinosaure, que en grec significa "imitador de l'estruç".

Icnites a prop de Winton, Austràlia. Aquí estan representats Teròpodes petits, Ornitòpodes d'una mida semblant i un Teròpode gegant. Els dinosaures més petits es van agrupar abans de que el carnívor solitari els espantés i escapessin cap a direccions diferents.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada