Glaciació de finals del Carbonífer.

Fa uns 320 M.A. la Terra es va sumir en una era Glacial al refredar-se el clima global respecte a la temperatura càlida que hi havia a mitjans del Carbonífer, amb el qual es van formar glaceres de muntanya. En aquella època, els continents d'Amèrica del Sud, Àfrica, l'Antàrtida i Austràlia estaven apinyats. Els centres de gel que es van formar en cada una de les masses terrestres van acabar per unir-se en un sol mantell de gel enorme, d'uns 70 kilòmetres quadrats. El centre principal de la superfície de gel ocupava el sud d'Àfrica i l'Antàrtida. Alguns dels indicis més clars d'aquesta glaciació es troben a Sudàfrica, on el mar interior de Karoo separava el mantell de gel de les terres altes del nord del cinturó muntanyós del Cap i l'altiplà de les Malvines al sud. El canvi climàtic del Permià Cisuralià o inferior va provocar el desglaç del mantell de gel. A finals del Permià només quedaven alguns casquets glacials petits a les terres altes del sud d'Àfrica i de l'Antàrtida.

A Karoo (Sudàfrica) s'han trobat blocs de roca que indiquen de que les glaceres s'estenien més enllà de la terra ferma. Aquí hi ha representat un iceberg flotant a l'aigua.

Als sediments de fa 300 M.A. de Karoo no s'ha trobat cap fòssil d'animal, però es possible que en aquella època hi visquessin Amniotes primitius, entre ells Pelicosaures, avantpassats dels mamífers actuals que van aparèixer al Carbonífer i van viure fins a finals del Permià. Un exemple és el Ophiacodon, del qual en podem veure  l'esquelet en aquesta imatge.