Nova possible raça d'Hadrosàurids nans del Cretaci dels Pirineus.

Els fòssils d'Hadrosàurids de la Península Ibèrica provenen sobretot dels Pirineus aragonesos i catalans i s'han identificat per ara tres espècies del Cretaci superior: el Pararhabdodon isonensis, l'Arenysaurus ardevoli i el Blasisaurus canudoi (del qual encara no he parlat). Tot i que mostren característiques pròpies del nanisme insular, la mida d'aquests dinosaures estava entre la mitjana dels membres de la seva família (6-7 metres de longitud). Però últimament s'han trobat proves d'una possible nova espècie que convivia amb aquests i, pel que fa a la mida, estaria del tot "afectat" per les lleis del nanisme insular.

Això comença amb el descobriment d'ossos d'Hadrosàurids durant les últimes campanyes d'investigació a un jaciment del Cretaci a prop de Beranui (Osca) per part del Grup d'Investigació de Vertebrats del Mesozoic i del Quaternari de la Universitat de Saragossa (conegut també com Aragosaurus). El 90 % dels fòssils eren molt petits, molt més que la majoria dels ossos de les tres espècies nombrades anteriorment. Això va fer que, per lògica, es pensés en un principi que eren ossos de cries, però a mesura que s'anaven estudiant, es veia que molts ossos, com les apòfisis espinoses vertebrals i les vèrtebres sacres, estaven fusionades entre si, una característica decisiva perquè indica que eren restes d'animals adults. Per corroborar-ho, el doctor Julio Company, de la Universitat Politècnica de València va realitzar estudis histològics (sobre l'estructura interna dels ossos) al microscopi del fragment proximal de l'húmer, del fragment distal del fèmur i de vàries costelles d'un d'aquests dinosaures. Moltes característiques histològiques eren pròpies d'individus adults, com una intensa remodelació del teixit ossi, la presència de varis anells de creixement anuals (que indica que van viure forces anys) i altres estructures a la perifèria dels ossos que són una prova que alguns d'aquests misteriosos Hadrosàurids ja havien completat el seu creixement abans de morir. Per tant, es va poder descartar que fossin individus juvenils.

I si ja havien aconseguit la seva mida final d'adults, com de petits eren? Es va comparar un húmer amb altres del registre fòssil europeu d'Hadrosàurids, incloent-hi els del Tethyshadros insularis d'Itàlia i el Telmatosaurus transsylvanicus de Romania, considerants entre els més petits amb una mida totalment condicionada pel nanisme insular. El resultat va ser que el nou possible Hadrosàurid dels Pirineus aragonesos era encara més petit que aquests dos, convertint-se en el més petit a Europa i possiblement un dels amb menys mida de tot el món.

El seu estudi va ser publicat a la revista Journal of Iberian Geology el 25 de març del 2015. El grup Aragosaurus (del qual m'he basat per escriure aquesta entrada) va fer pública la notícia a la seva pàgina web el 4 de maig.

Fotos d'un fragment de fèmur i un fragment d'húmer dels Hadrosàurids de Beranui i la seva situació (assenyalada amb fletxes) dins d'un hipotètic esquelet en que estan pintats de color taronja els ossos identificats.
Foto: Aragosaurus.