dissabte, 16 d’abril de 2016

Registre fòssil de Megalosauroïdeus a la Península Ibèrica

Com a la majoria del món, els fòssils de Megalosauroïdeus en el registre ibèric pertanyen al Juràssic superior i el Cretaci inferior. Provenen del País Valencià, La Rioja i Portugal, on s'hi troben representats quatre noms propis: Megalosaurus, Baryonyx, Torvosaurus i Lourinhanosaurus.

PAÍS VALENCIÀ

La presència de Megalosauroïdeus al Cretaci inferior del País Valencià va ser registrada per primera vegada per en José Royo y Gómez al 1924 basant-se en fòssils aïllats de Rubiols de Mora (Terol), Morella (Els Ports) i Benaixeve (Els Serrans), que va classificar com a Megalosaurus (tenint en compte que llavors era comú utilitzar aquest nom per a tots els grans Teròpodes). El fòssil de Morella és un fèmur desenterrat per en Nicolás Ferrer y Julve el 1868, destacant per ser la primera evidència que es va conèixer de dinosaures a l'estat espanyol. Ferrer va donar el fèmur al Museu d'Història Natural de la Universitat de València al 1877. Va desaparèixer al 1932 en un incendi a les col·leccions de Paleontologia i Geologia de la universitat, però s'ha pogut estudiar posteriorment gràcies a motlles conservats al Museu Nacional de Ciències Naturals (Madrid) i a dibuixos fets per Royo y Gómez. En una monografia de la Formació Argiles de Morella (Cretaci inferior Aptià) publicada al 1982 s'identifiquen unes restes del jaciment El Beltrán com a Megalosauridae indeterminat. La veritable pertinença tant d'uns com d'altres no s'ha acabat d'aclarir i podrien tractar-se d'altres Teròpodes Tetanurs basals com Al·losauroïdeus.

Dibuix de José Royo y Gómez del fèmur de Megalosaurus(?) de Morella.
Foto: MNCN.
A Morella també s'ha pogut identificar un altre tàxon de Megalosauroïdeu amb més precisió, un Espinosàurid de la subfamília Baryonychinae, encara que sense poder determinar l'espècie. El material més abundants són les dents recuperades en jaciments de l'Aptià inferior com el d'ANA a Cinctorres i el de Mas de la Parreta (Morella). Aquestes dents es caracteritzen per presentar una ornamentació de crestes longitudinals, uns diminuts denticles i una secció poc aixafada. Les dents tenen una petita variació amb les del Baryonyx walkeri d'Anglaterra (espècie tipus de la subfamília) i amb les del Suchomimus tenerensis de Níger. Dels Espinosàurids de Morella també s'han trobat restes postcranials com vèrtebres cervicals, dorsals i caudals, i un fèmur i una tíbia.

Vèrtebra cervical de Baryonychinae indeterminat del jaciment Mas de la Parreta (Morella). Només es diferencia d'una vèrtebra cervical de Baryonyx walkeri pel desenvolupament de l'epipòfisi (una projecció situada al costat dret de la vèrtebra a la foto B), que és més curt en l'espècie anglesa.
Foto: European Association of Vertebrate Palaeontologists.

Dibuix d'un Baryonyx pel llibre Dinosaurios del Levante Peninsular.
Foto: Oscar Sanisidro.
LA RIOJA

Els Megalosauroïdeus estan representats als jaciments del Cretaci inferior Barremià del Grup Enciso al poble d'Igea, sent les restes identificades com les d'un Espinosàurid, destacant per ser les úniques de tota la Península que s'han pogut atribuir sense dubtes al Baryonyx walkeri. Encara que els anglesos Alan Charig i Angela Milner van proposar aquest nom al 1986 a partir d'ossos descoberts al comtat de Surrey, la seva descripció no es va presentar fins al 1997. Però en Luís Ignacio Viera i en José Ángel Torres ja van utilitzar el nom en una descripció publicada el 1995 a partir d'un maxil·lar desenterrat al 1983. Viera i Torres van viatjar a Londres perquè Milner els ajudés en la identificació de l'os, arribant a la conclusió de que els Baryonyx també existien a la Península. Milner va haver de fer una menció expressa al maxil·lar d'Igea a l'estudi del 97.

El maxil·lar de Baryonyx identificat al 1983 a Igea vist des de diferents angles.
Foto: Aranzadi.
Al 2005, es va fer el descobriment més espectacular relacionat amb el Baryonyx a La Rioja, un esquelet parcial. En Francisco Sáenz Benito va trobar la primera evidència de fòssils interessants (una falange) quan estava caminant per un turó a prop d'Igea i no va tardar en posar-se en contacte amb paleontòlegs del Centre d'Interpretació Paleontològica de La Rioja (justament situat a Igea) com en Viera i en Torres. Es va extreure de la matriu rocosa un bloc de roca calcària molt compacte on costava molt reconèixer els ossos. Després de netejar l'esquelet al laboratori, es va desvetllar una extremitat posterior de 220 cm amb un fèmur, una tíbia, un peroné, un calcani, un astràgal, tres metatarsians, dues falanges i una urpa. La doctora Milner no va tardar molt en viatjar a Igea i afirmar que es tractava d'un Baryonyx, assistint també a la presentació del fòssil al juny del 2006. A partir de la pota s'ha pogut calcular la mida del seu preopietari: 8 m de longitud i 4 m d'alçada. La pota d'Igea va omplir un buit respecte a l'holotip anglès, ja que en aquest no es va conservar bé aquesta extremitat. El més interessant d'aquest exemplar és la presència d'una patologia al peroné en forma de S. La fractura va ocórrer quan l'os no estava soldat del tot i això va fer creixés tort i no recte. Aquesta lesió no afectaria a la tíbia, pel que el dinosaure continuaria vivint sense gaires problemes estant coix. La conclusió és que el Baryonyx va rebre un cop lateral des de l'esquerra, probablement causat per una cua amb punxes com les dels Treòfors, que serien les seves preses potencials.

Vista frontal de la pota de Baryonyx conservada al Centre d'Interpretació Paleontològica de La Rioja (Igea).
Foto: Luís Ignacio Viera.

Reconstrucció d'un Baryonyx amb un peix a la boca en un jaciment d'icnites a prop d'Igea.
Foto: Reserva de la Biosfera La Rioja.

PORTUGAL
  
És obligat esmentar la Formació Lourinha quan es parla de dinosaures ibèrics, i amb els Megalosauroïdeus no es cap excepció tenint en compte que s'hi han descobert tres tàxons de dinosaures d'aquest tipus, encara que només dos estan corroborats. Ho dic perquè a Lourinha es van identificar unes dents com de Megalosaurus, creant-se dues espècies autòctones (Megalosaurus insignis i Megalosaurus pombali). Al no poder demostrar la presència del Megalosaurus més enllà d'Anglaterra, es consideren aquests dos tàxons com a invàlids i les dents s'han classificats com pertanyents a altres tipus de Teròpodes. En canvi, els dos altres Megalosauroïdeus de Lourinha, el Lourinhanosaurus i el Torvosaurus estan representats de forma abundant per esquelets parcials d'adults i ous amb embrions. El primer esquelet de Lourinhanosaurus es va trobar a Peralta el 1982 i està compost per sis vèrtebres i costelles cervicals, cinc vèrtebres i costelles sacres, catorze vèrtebres caudals, vuit xebrons, els dos fèmurs, la tíbia i el peroné drets, un metatarsià, els dos ílions, pubis i isquis, i uns 32 gastrolits, tractant-se de la primera evidència directa d'aquestes pedres estomacals associades amb un Teròpode. L'holotip fa 4,5 m de llargada i 160 kg de pes, tractant-se d'un juvenil que d'adult hauria arribat als 8 m. Altres restes de Lourinhanosaurus inclouen un fèmur de Porto das Barcas i 100 ous de la platja de Paimogo. Els ous es van desenterrar en una àrea de només 32 metres quadrats i no hi ha evidències de que es excavessin nius ni s'enterressin els ous. Els embrions ja estaven en una etapa avançada del seu desenvolupament quan van morir per una inundació que va cobrir la zona de nidificació, segons un estudi realitzat al 2004. Al 2014 es van descriure uns fragments de closca d'ou de Casal da Roia semblants a les mostres de Paimogo.

Dibuix amb les restes identificades a l'holotip del Lourinhanosaurus.
Foto: Memórias da Academia de Ciências de Lisboa.

Esquelet parcial d'un embrió de Lourinhanosaurus i un dibuix de tal com hauria estat complet, al Museu de Lourinha.
Foto: Ghedoghedo/Viquipèdia.
Amb les restes de Torvosaurus hi ha una història curiosa, la d'un holandès de nom Jacob Walen que al 2003, sent un nen i estat de vacances a Portugal, va trobar un maxil·lar d'aquest dinosaure que va donar al Museu de Lourinha al 2008. Aquest i molts altres fòssils es van incloure en la descripció del Torvosaurus gurneyi, el dinosaure depredador més gran del continent europeu, al 2014. Un dels descobriments més espectaculars associats al Torvosaurus és un niu sencer amb restes d'embrions incloses que es va vist per primera vegada a Porto das Barcas al 2005, extret al 2006, preparat al 2009 i presentat al 2013. Els ous es troben aixafats i costa identificar els ous, però en són més de tres. També hi ha embrions representats per un maxil·lar amb quatre dents, un dentari amb altres quatre dents, sis dents disperses, quatre vèrtebres i uns quants ossos sense identificació. Les últimes restes presentades de Megalosauroïdeus juràssics portuguesos són un maxil·lar esquerre incomplet i alguns fragments cranials indeterminats procedents de Torres Vedras. Són semblants als cranis de Torvosaurus però amb diferències significatives.

Maxil·lars, dentaris, jugals i dents dels embrions de Torvosaurus del niu de Porto das Barcas.
Foto: Nature.
  
El Torvosaurus dels documentals de Dinosaur Revolution atacant a l'Allosaurus.
Foto: Discovery Channel.
Els Espinosàurids Baryonychinae també estan representats a Portugal al jaciment de Boca de Chapim (Cretaci inferior Barremià) a la Serra de la Arràbida per restes cranials, al de Praia das Aguncheiras per restes tant cranials com postcranials. Al 1897 es van descriure unes dents de Boca de Chapim com les d'un cocodril que se li va posar el nom de Suchosaurus girardi. Les restes es van guardar al Museu Nacional d'Història Natural i de Ciència de Lisboa. Al 2011 es va tornar a presentar el Suchosaurus interpretant-se com un Baryonyx walkeri.

Les restes del Suchosaurus (=Baryonyx).
Foto: Zootaxa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada