Doble ració de noves espècies de dinosaures.

Aquesta setmana han aparegut dos articles que han fet sortir a la llum no a dos, si no a tres nous tàxons binomials de dinosaures, procedents dels dos països capdavanters en la Dinosaurologia com són els Estats Units i la Xina. Des dels EUA arriba un nou Anquilosaure Nodosàurid del Cretaci superior, l'Invictarx zephyri, i des del Gegant Asiàtic provenen dos nous Teròpodes Alvarezsaures del Cretaci inferior, el Xiyunykus pengi i el Bannykus wulatensis.

INVICTARX ZEPHYRI

El dia 24 es va publicar a la revista PeerJ la descripció de l'Invictarx zephyri, feta per l'Andrew McDonald (Centre Occidental de Ciència, Hemet, Califòrnia) i en Douglas Wolfe (Institut per les Geociències Dinosaure Zuni, Springerville, Arizona) a partir de restes esquelets parcials procedent de la Formació Menefee (Cretaci superior Campanià, 81-80 M.A.) situada al nord-oest de Nou Mèxic. És el primer dinosaure descrit de la Formació Menefee, on les restes fòssils de vertebrats són majoritàriament fragmentàries. El nom genèric Invictarx significa "fortalesa invencible" en llatí, en referència a les armadures òssies ben desenvolupades dels Anquilosaures (els osteoderms són el tipus de mostra fòssil que més s'ha pogut recuperar de l'Invictarx). Per la seva banda, el nom específic zephyri prové de Zèfir, el déu grec del vent de Ponent, degut als vents de gran potència que bufen en els afloraments de la Formació Menefee. L'holotip de l'Invictarx està compost per fragments d'una vèrtebra dorsal, sis osteoderms complets i parcials identificables i fragments d'osteoderms no-identificables. Els altres exemplars que componen la mostra existent de l'Invictarx estan formats per: tres vèrtebres dorsals, fragments d'una costella dorsal, l'extrem distal d'un húmer i d'un cúbit esquerres, els extrems proximals dels dos radis, un metacarpià incomplet, osteoderms incomplets identificables i fragments d'osteoderms no-identificables (segon individu); fragments de diverses centres vertebrals dorsals, fragments de costelles dorsals, osteoderms incomplets identificables i fragments d'osteoderms no-identificables (tercer individu).

Esquema estratigràfic de la Conca de San Juan (gran unitat geològica del nord-oest de Nou Mèxic d'on provenen bona part dels dinosaures finicretàcics localitzats en aquest estat) on es mostren les vàries espècies d'Anquilosaures, Nodosàurids i Anquilosàurids, que s'hi han descobert en relació amb les seves respectives formació geològica i antiguitat. L'Invictarx és el que es troba més avall.
Foto: McDonald & Wolfe (2018)/PeerJ.

L'Invictarx està diagnosticat per caràcters procedents dels nombrosos i diversos osteoderms que s'han recuperat com osteoderms cervicals/pectorals, toràcics i pèlvics amb una textura superficial llisa amb molt poques rugositats i abundants orificis distribuïts per tota la superfície externa de les plaques, una quilla arrodonida que s'estén d'un costat a un altre dels osteoderms toràcics i (encara que no amb total seguretat) un escut pèlvic consistent en osteoderms poligonals d'una mida semblant que es pot observar en altres Nodosàurids. No s'ha realitzat ni cap anàlisi filogenètica ni cap de biogeogràfica degut a que aquestes s'esperen fer quan s'hagin pogut trobar més restes d'Invictarx, però això no ha impedit de que en McDonald i en Wolfe hagin fet certes suposicions sobre aquests aspectes. En primer lloc, l'Invictarx presenta forces similituds amb el Glyptodonpelta, un Nodosàurid del Maastrichtià de Nou Mèxic, entre les quals es troba la possibilitat de que l'Invictarx tingués un escut pèlvic l'existència del qual està més que demostrada en el Glyptodonpelta i per la semblança que hi ha entre varis osteoderms dels dos dinosaures, encara que això no treu de que hi hagi algunes diferències morfològiques i que entre els dos hi hagi una separació temporal de 10 milions d'anys. En segon lloc, l'Invictarx es troba en una situació intermèdia en la línia temporal dels Nodosàurids nord-americans, entre els primers tàxons del Cenomanià (Nodosaurus i Stegopelta) i l'Acantholipan gonzalezi del Santonià i els últims representats del grup del Maastrichtià com el Glyptodonpelta. Això indica que els Nodosàurids van viure a Laramídia durant tot el Cretaci superior, cosa que no succeeix amb els seus germans Anquilosàurids, els quals van viure una petita extinció durant el Cenomanià coincidint amb una gran inundació del Mar Interior Occidental (una gran massa aquàtica que travessava Amèrica del Nord de nord a sud durant el Cretaci superior i que dividia Laramídia d'Apalàtxia) i no van tornar a entrar a Laramídia fins al Campanià a partir d'una onada migratòria procedent d'Àsia.

Varis osteoderms toràcics de l'holotip de l'Invictarx. A les fotos A, D, G i L s'hi indica la quilla transversa que caracteritza els osteoderms toràcics d'aquest Nodosàurid.
Foto: McDonald & Wolfe (2018)/PeerJ.

XIYUNYKUS PENGI I BANNYKUS WULATENSIS

Aquests dos Alvarezsaures del Cretaci inferior de la Xina van ser presentats el dia 23 en un article publicat a la revista Current Biology per un equip científic liderat per en Xing Xu de l'Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropologia de Beijing. L'existència d'aquest parell de petits Teròpodes és molt important perquè són els primers Alvarezsaures recuperats del Cretaci inferior, pel que omplen el buit en el registre fòssil de 70 milions d'anys que hi ha entre l'espècie més antiga d'Alvarezsaure identificada (l'Haplocheirus del Juràssic superior de la Xina) i tota la resta de representants identificats del clade, els quals s'han identificat en sediments del Cretaci superior. A més, mostren una combinació de característiques basals i derivades que donen una primera imatge de com van evolucionar els Alvarezsaures durant aquests 70 milions d'anys dels quals no se'n tenia constància fins ara. El Xiyunykus pengi prové del Grup Tugulu (Barremià-Aptià, Xinjiang), el seu nom complet significa "urpa occidental d'en Xiling Peng" (el nom genèric és una combinació del xinès xiyu, el nom que es dóna a les regions occidentals de la Xina -com Xinjiang- i a l'Àsia Central, i del grec onyx, un sufix molt utilitzat en els noms genèrics dels Alvarezsaures degut a que molts tenen el dit III superdesenvolupat; mentre que el nom específic fa referència al geòleg xinès Xiling Peng, el qual ha dedicat molt a l'estudi de la geologia de Xinjiang), i està representat per un esquelet parcial que inclou restes cranials, vèrtebres de totes les sèries i porcions de l'extremitat anterior i de la posterior. El Bannykus wulatensis prové de la Formació Bayingobi (Aptià, Mongòlia Interior), el seu nom complet significa "urpa mitjana de Wulatehouqi" (el nom genèric prové del xinès ban, en referència a la situació "mitjana" que es troba aquest dinosaure dins de l'arbre evolutiu dels Alvarezsaures, juntament amb l'onyx hel·lènic; mentre que el nom específic prové de Wulatehouqi, el comtat de Mongòlia Interior en que es van trobar les restes del Bannykus), i està representat per un esquelet parcial semi-articulat amb una representació òssia semblant a la de l'holotip del Xiyunykus. Els holotips dels dos Alvarezsaures tindrien un pes respectiu de 15 i 24 kg i una edat respectiva de 9 i 8 anys, que tant en un com en l'altre exemplar correspondrien a l'etapa sub-adulta de la seva ontogènia.

Holotip del Xiyunykus. A: Reconstrucció de l'esquelet amb els ossos identificats pintats de blanc. B: secció histològica de la tíbia de l'holotip utilitzada per mesurar la edat de l'individu. C-N: ossos de l'holotip (frontal, caixa cranial, dentari, surangular, articular, vèrtebres, escàpula, coracoides, húmer, cúbit i metatarsià III).
Foto: Xu et al. (2018)/Current Biology.

El Xiyunykus es troba diagnosticat per caràcters com dues fosses pneumàtiques horitzontals situades a la superfície lateral dels centres de les vèrtebres cervicals mitjanes, vàries fosses situades a la cara posterior de les apòfisis espinoses de les vèrtebres cervicals i dorsals i ranures profundes i llargues en vàries parts de l'escàpula. El Xiyunykus presenta caràcters basals a bona part del crani (frontal, l'àrea occipital, dentari, angular i surangular), als centres de les vèrtebres caudals (els quals són amficèlics, en que les dues cares del centre vertebral tenen una cavitat), a l'escàpula (la qual és més llarga que en els Alvarezsaures), al coracoides (que presenta un petit tubercle de forma piramidal) i a l'húmer (el qual és bastant prim). A la vegada, mostra caràcters derivats en altres àrees del crani (com una gran solapa a l'os articular de la mandíbula inferior), a les vèrtebres cervicals (els centres dels quals són opistocèlics, amb la cara anterior amb una projecció i la cara posterior amb una cavitat), al cúbit (que mostra un procés olècranon comprimit dels costats) i al metatarsià III (la secció transversal del qual és sub-triangular com en els Alvarezaures derivats). El Bannykus està diagnosticat per  trets com vèrtebres dorsals posteriors amb apòfisis transverses molt esteses cap endarrere, un metacarpià III corbat al mig i una ranura profunda al marge posterior de la cresta fibular del peroné. El crani del Bannykus és més semblant en línies generals al dels Alvarezsàurids (Alvarezsaures derivats) que el del Xiyunykus, les seves vèrtebres són molt semblants a les del Xiyunykus però amb alguns caràcters derivats addicionals (com vèrtebres caudals procèliques en comptes d'amficèliques), la seva escàpula no es tan primitiva com la de l'espècie de Xinjiang (amb un tubercle en forma de cresta), la mà presenta unes proporcions que la fan semblar la dels Alvarezsàurids (amb un dit II bastant llarg i un dit IV escurçat) encara que sense arribar a l'extrem que s'observa en aquestes formes més modernes i l'ili és totalment plesiomòrfic (amb una forma "primitiva") al no posseir cap de les novetats evolutives que si es veuen en la seva equivalència dels Alvarezsàurids. L'anàlisi filogenètica del Xiyunykus i del Bannykus confirma el caràcter del clade Alvarezsauria com un grup de Maniraptors no-aviaris basals dins del qual l'Haplocheirus hi està situat firmament (en anàlisis recents s'havia recuperat a l'Haplocheirus com un Ornitomimosaure basal i als Alvarezsàurids com una branca de les aus). La línia evolutiva dels Alvarezsaures dibuixada per la matriu filogenètica de Xu i col·laboradors va seguint aquest ordre de més basal a menys: Haplocheirus-Xiyunykus-Bannykus-Alvarezsauridae. A més, l'anàlisi filogenètica ha reportat dos nous membres basals del clade: l'Aorun (Juràssic superior de Xinjiang, situat a prop de l'Haplocheirus) i el Tugulusaurus (Cretaci inferior de Xinjiang, sent el tàxon germà del Xiyunykus), la qual cosa indica que els Alvarezsauroïdeus basals serien bastant comuns.

Holotip del Bannykus. A: Reconstrucció de l'esquelet amb els ossos identificats pintats de blanc. B: secció histològica del peroné utilitzada per mesurar l'edat de l'individu. C-O: ossos de l'holotip (frontal, occipital, surangular, vèrtebres, escàpula, coracoides, húmer, cúbit, mà parcial, ili, fèmur i metatarsians).
Foto: Xu et al. (2018)/Current Biology.

El fet que més caracteritza l'evolució dels Alvarezsaures, i que els nous tàxons xinesos mostren com es va constituir en la seva primera etapa, és la reducció de la mida dels braços i l'augment de mida del dit mitjà fins al punt de deixar inservibles o fer desaparèixer els dos dits laterals. Tant el Xiyunykus com el Bannykus tenen les extremitats anteriors més reduïdes que l'Haplocheirus, però no tant com els Alvarezsàurids, amb el que la reducció extrema observada en les espècies del Cretaci superior es va produir més tard. Tot i això, comparteixen amb les formes derivades caràcters que farien augmentar la capacitat de flexió del colze (procés olècranon allargat) i la força de les mans (dits robusts), els quals indiquen que es podrien utilitzar per excavar, de la mateixa manera que s'ha suposat per als Alvarezsàurids. De la mateixa manera, les mans del Xiyunykus i del Bannykus no semblen estar adaptades per agafar coses, al contrari del que es creu que podrien fer les mans de l'Haplocheirus. Pel que fa a altres parts del cos, els nous tàxons xinesos mostren que l'evolució de certes novetats evolutives en els Alvarezsaures (com la modificació de les vèrtebres precaudals, les vèrtebres caudals, de la cintura escapular i del braç i de la cintura pèlvica i de la cama) s'hauria fet en mosaic, amb el que cada regió hauria canviat en moments diferents de la història evolutiva del clade i en diferents proporcions, modificant-se primer les vèrtebres precaudals i les extremitats anteriors que les vèrtebres caudals i les extremitats posteriors). I, per acabar, la presència de cinc espècies asiàtiques a la base d'Alvarezsauria indica que el clade hauria originat a Àsia i que no s'hauria mogut d'allà durant bona part del Cretaci, sense haver-hi migracions cap a altres continents (Amèrica i Europa) fins després de l'Aptià. Això també entra en conflicte amb els resultats que s'obtenien anteriorment, ja que s'assenyalava que els Alvarezsaures s'haurien estès per tot el món als inicis de la seva història evolutiva, quan les masses terrestres continuaven estant molt unides entre si, diferenciant-se al llarg del Cretaci a mesura que els continents s'anaven separant.

Arbre filogenètic calibrat en el temps dels Alvarezsaures amb la inclusió dels nous tàxons xinesos i de l'Aorun i el Tugulusaurus. A la dreta es pot observar un esquema de l'evolució del braç dels Alvarezsaures.
Foto: Xu et al. (2018)/Current Biology.