salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dimarts, 6 d’agost del 2019

Flora juràssica i cretàcica de la Península Ibèrica (primera part).

Fòssils de plantes de diferents clades i en diferents formats (pol·len, llavors, fulles o troncs) s'han localitzat en els sediments del Juràssic i del Cretaci de la Península Ibèrica, els dos períodes en els quals es té constància dels dinosaures no-aviaris. Aquesta presència de material fossilífer vegetal es dóna en la majoria de cops en les mateixes formacions geològiques a les quals pertanyen els jaciments dels quals provenen els fòssils de dinosaures, per no dir de la presència dels dos tipus de fòssils en els mateixos jaciments. A més, alguns jaciments cretàcics de la Península Ibèrica són de conservació excepcional (coneguts també en els cercles paleontològics sota el nom alemany de Konservatt-Lagerstätten), la qual cosa implica la preservació de fòssils de plantes en una gran varietat de formes i elements del seu organisme en una qualitat excel·lent i que, per tant i juntament amb fòssils d'animals, han ajudat a reconstruir gairebé a la perfecció l'ecosistema al qual pertanyien.
Comencem aquest recorregut pels boscos ibèrics de l'època dels dinosaures al País Valencià. Als jaciments del sud de la Formació Villar del Arzobispo (Juràssic Superior Titonià-Cretaci Inferior Berriasià) localitzats a les comarques d'Els Serrans i de La Plana d'Utiel s'han desenterrat fòssils de coníferes i de falgueres, algunes de les plantes més comunes de l'època. Els fòssils de falgueres d'aquesta secció de la Formació Villar del Arzobispo consisteixen en fragments de fulles que no han pogut rebre una identificació taxonòmica clara. Pel que fa a les coníferes, s'han pogut localitzar restes de troncs, fulles i llavors corresponents a formes antigues de pinàcies (Pinaceae, la família del pi) i de cupressàcies (Cupressaceae, la família del xiprer). Avançant més en el temps cap al Cretaci Inferior Barremià-Aptià i movent-nos cap al nord, ens trobem amb els jaciments de la Formació Argiles de Morella a la comarca d'Els Ports. La vegetació que cobria Morella durant aquest període és bastant monòtona, dominada pel Frenelopsis ugnaensis, una conífera queirolepidiàcia (Cheirolepidiaceae, família actualment extingida) que presentava una constitució arbustiva, un tall molt ramificat i un aspecte molt fibrós. A Els Ports se n'han conservat els talls, les fulles, les pinyes i el pol·len, el qual rep la seva pròpia denominació: Classopollis. Les fulles del Frenelopsis són semblants a les dels xiprers i les seves pinyes són bastant petites. Els troncs del Frenelopsis també presenten la seva pròpia denominació taxonòmica, Brachioxylon, i els exemplars d'Els Ports es caracteritzen per presentar icnofòssils de bivalves anomenats Teredolites clavatus, consistents en galeries excavades a la superfície del tronc. Els bivalves productors del Teredolites serien pròpies d'ambients marins, la qual cosa indica que van flotar durant llarg temps a les aigües del delta que llavors constituïa la rodalia de Morella durant el Barremià-Aptià abans d'enfonsar-se i quedat enterrats al substrat aquàtic, on van ser localitzats pels bivalves per després modificar la seva textura (Marmi et al., 2008).

Fragment de tronc de conífera procedent del jaciment de Sinarcas (Formació Villar del Arzobispo, Plana d'Utiel) exposat al Museu de Ciències Naturals de València.
Foto particular.
Poc anterior als jaciments d'Els Ports són els de principis del Barremià localitzats a la Serra del Montsec, a les comarques lleidatanes, en especial La Pedrera de Meià (Vilanova de Meià, Noguera) i La Cabrúa (Santa Maria de Meià, Noguera). Aquests jaciments són el primer Konservatt-Lagerstätten del qual parlarà aquesta entrada i representen un antic llac d'aigua dolça proper a la línia de la costa, sent el seu fons sense oxigen la clau de la conservació excepcional dels fòssils recuperats allà. Algunes de les plantes més abundats a La Pedrera de Meià i La Cabrúa s'hi troben falgueres d'hàbitat herbaci o arbustiu com el Ruffordia goepperti o el Weichselia reticulata. Aquestes espècies formarien part d'un ecosistema equivalent a les sabanes tropicals actuals, en les quals és possible que pasturessin ramats de grans dinosaures vegetarians (encara que en cap dels dos jaciments s'han conservat els fòssils). El gènere Frenelopsis es troba representat al Montsec amb l'espècie F. rubiensis, la qual es caracteritza per estar conservades els brots articulats entre sí i tenir aquests una forma cilíndrica. Altres coníferes presents al Montsec són les araucariàcies (Araucariaceae, família de l'araucària) de l'espècie Dammarites coriacea, representades per fulles de fins a 40 cm de longitud. També s'hi han recol·lectat fòssils de ciques (Deltolepis i Pseudoctenis), de ginkgos (Eretmoglossa lacasae, amb fulles lobulades semblants a les de l'actual Ginkgo biloba però amb forma de llengua i subjectades per un brot més curt) i de bennettitals (Zamites i Williamsonia). Tot i això, els fòssils vegetals més importants dels jaciments Konservatt-Lagerstätten del Montsec són les angiospermes. Una d'elles és el Montsechia vidali, una planta aquàtica amb fulles curtes i aciculars organitzades en pisos. I una altra és el Ranunculus ferreri, la qual és parent propera de l'actual Ranunculus aquatilis i que també és aquàtica. Per tant, es pot inferir que al llac del Barremià del Montsec les angiospermes ocupaven el medi aquàtic, mentre que el medi terrestre circumdant estava format exclusivament de gimnospermes i de falgueres. Els aigües cretàciques del Montsec també estaven habitades per caròfits, sent l'Atopochara trivolvis el més comú de tots ells. Es tracta d'una planta amb una distribució cosmopolita que va des de la Xina fins a Amèrica del Sud i que presenta una evolució molt ràpida, la qual cosa va fer que servís per a determinar l'edat de La Pedrera de Meià i La Cabrúa (Marmi et al., 2008).

Làmina de calcària amb fòssils de Ranunculus ferreri procedent de La Pedrera de Meià i exposada al Cosmocaixa (Barcelona).
Foto particular.
Apart dels jaciments del Montsec, l'altre focus fossilífer important de Catalunya per a conèixer la flora contemporània és la Formació Tremp (Cretaci superior Campanià-Maastrichtià) i els seus jaciments repartits entre el Pallars Jussà, l'Alt Urgell, la Noguera, el Berguedà i la Ribagorça aragonesa. A la Formació Tremp es té constància de l'existència durant aquella època de llacs poc profunds que s'assecarien a l'època més seca de l'any, els quals estarien habitats per una gran varietat de caròfits (Feistiella, Clavator, Peckichara i Microchara). A partir de l'estudi del pol·len i de les espores d'aquests jaciments s'hi ha identificat l'existència de molses, falgueres, gimnospermes de diversos tipus i angiospermes dels llinatges de les palmeres, els noguers, els faigs, els bedolls, els oms i els til·lers. L'estudi d'aquest pol·len i espores fossilitzats (o palinomorfs) indica que als actuals Pirineus hi va haver un canvi florístic important en el transcurs del Maastrichtià, poc abans de l'extinció massiva de fa 66 M.A., en el qual disminueix la diversitat de gimnospermes, palmeres i angiospermes primitives, plantes comunes durant el Campanià superior i el Maastrichtià inferior, durant el trànsit del Maastrichtià inferior al superior. Això podria estar relacionat amb un canvi climàtic des d'un clima tropical a un de subtropical o temperat a mitjans del Maastrichtià. Una de les plantes més característiques de la Formació Tremp és el Sabalites longirachis, una palmera les fulles de les quals s'han identificat al jaciment de Fumanya (Fígols, Berguedà), sent adjacents a les conegudes icnites de dinosaures sauròpodes. A Fumanya també s'han identificat troncs que, tot i no poder-se assignar completament al Sabalites longirachis, s'hi han associat i que han donat a la hipòtesi que era una palmera arbòria. El Sabalites longirachis també s'ha identificat en jaciments contemporanis d'Àustria, Romania i França (veure també: Matherodon provincialis, les dents de tisora d'Occitània). Altres megafòssils (o fòssils vegetals consistents en fusta, fulles o flors) d'angiospermes dels Pirineus són els classificats en la denominació Saliciphyllum gaetei, consistents en 221 fulles. També s'han recuperat fòssils de Frenelopsis a la Formació Tremp. Les dades paleobotàniques de la Formació Tremp indiquen que les angiospermes encara estarien competint amb les coníferes i les falgueres pel seu predomini en aquelles parts més properes a l'antiga costa, mentre que la presència de les primeres ja estaria més o menys consolidada entre la vegetació riberenca. Les falgueres són les plantes més comunes en aquells jaciments corresponents a planes d'inundació, la qual cosa confirma que al Campanià-Maastrichtià aquestes plantes continuaven formant paisatges herbacis semblants a les actuals planures i sabanes. Els caròfits es troben majoritàriament en masses aquàtiques situades a prop de la costa, mentre que a les planes d'inundació no es troben tant, potser a causa que les masses aquàtiques d'aquest ambient tenien més possibilitats d'assecar-se. Per contra, les angiospermes aquàtiques no solen ser gaire comunes. Bona part de les angiospermes de la Formació Tremp tenen fulles molt petites, característiques de climes secs, encara que bona part de les falgueres formen part de les famílies Schizaeaceae i Cyatheaceae, pròpies de climes humits. Per tant, el clima de la Formació Tremp alternava èpoques més humides i més seques (Marmi et al., 2008; Marmi et al., 2016).

Fòssils de caròfits de les espècies esmentades abans procedents de la Formació Tremp.
Foto: Marmi et al. (2016)/New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin.

Fòssils de diverses plantes de la Formació Tremp procedents de jaciments corresponents a ambients costaners. La foto C correspon a un fòssil de Frenelopsis i les fotos D i E corresponen a fòssils de Sabalites. Les fotos F i G mostren, respectivament, un tronc de palmera de Fumanya trepitjat per un sauròpode i una aproximació d'aquest.
 Foto: Marmi et al. (2016)/New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin.

Fulles de fòssils de diverses plantes procedents de jaciments de la Formació Tremp corresponents a planures d'inundació o riberes. Les fotos H-J representes fulles de gimnospermes (Brachyphyllum, Cunninghamites i Podozamites), mentre que les fotos L-Q representen fulles d'angiospermes (Pandanites, Lauraceae, Betulaceae, Celastrophyllum i Saliciphyllum).
Foto: Marmi et al. (2016)/New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin.
Els afloraments del Juràssic Superior i el Cretaci Inferior de la Conca de Cameros a La Rioja no han donat molts fòssils vegetals, sent bona part del material recuperat allà resultat del transport a través de rius que arribarien fins a la planura d'inundació costanera que llavors constituïa La Rioja de restes vegetals procedents dels boscos que hi hauria en aquella època en els actuals afloraments de la Conca de Cameros a Burgos, on aquest tipus de fòssils són més abundants. Uns dels fòssils vegetals més característics de La Rioja són aquells de la falguera arbòria Tempskya riojana, procedents dels jaciments de Vadillos, Zarzosa, Enciso, Cornago, Igea, Rincón de Olivedo i Las Casas, datades del Cretaci Inferior Valanginià-Hauterivià. Els seus fòssils consisteixen en troncs falsos subcilíndrics, una forma que també s'anomena de manera més col·loquial "de barra de pa", amb un diàmetre màxim de 30 cm i compostos per un entramat de vasos conductors i arrels que es ramifiquen fins a la part superior de l'estructura. En les seccions de tall d'aquests troncs falsos es pot veure en facilitat els vasos conductors i tot el teixit cel·lular que els rodeja. Els extrems arrodonits dels troncs falsos del Tempskya riojana, que es troben en l'origen de la seva forma "de barra de pa" indiquen que van ser transportats per la corrent d'algun riu des del que és avui en dia la província de Burgos fins a La Rioja actual. També s'ha de destacar un tronc de conífera araucariàcia de l'Hauterivià d'Igea descobert el 1985 i descrit el 1991 sota la denominació Araucarioxylon riojense (tenint en compte que alguns paleobotànics consideren al gènere Araucarioxylon com un sinònim menor del gènere Dadoxylon, pel que també es poden fer servir les nomenclatures Dadoxylon riojense o Dadoxylon (Araucarioxylon) riojense). Es tracta de l'únic tronc de conífera relativament gran identificat a La Rioja i originàriament mesurava 11 m, encara que actualment només en mesura 6,5 a causa d'un acte vandàlic que també l'ha deixat amb un gran forat al mig. La superfície del tronc d'Igea presenta una ornamentació exterior a base de nusos. També mostra marques d'erosió com la falta de branques i d'arrels, la qual cosa també coincideix amb el fet que hauria arribat a Igea a través del transport fluvial. En altres jaciments de La Rioja s'han identificat fòssils de fusta i de troncs però de menor envergadura. A La Rioja també s'han trobat caròfits de l'espècie Globator trochiliscoides al jaciment d'Inestrillas, datat del Barremià. Els seus fòssils consisteixen en òrgans reproductors femenins de 1000 μm, una mida relativament gran per a fòssils de caròfits, de forma ovoide i amb una superfície ornamentada amb solcs en forma d'espiral que es disposen helicoïdalment. A prop del poble de Cabezón de Cameros també s'hi han identificat fòssils d'equisetals de l'Hauterivià-Barremià, plantes que, a l'igual que els caròfits, serien plantes autòctones dels jaciments ja que necessiten una gran quantitat d'aigua per a sobreviure (Viera & Torres, 2013).

Falsos troncs de Tempskya riojana amb la seva característica forma "de barra de pa".
Foto: Barale & Viera (1991)/Munibe.

Detall del tronc de Dadoxylon (Araucarioxylon) riojense d'Igea on es pot apreciar el seu forat.
Foto: Fermin Torres.
Als jaciments costaners del Juràssic Superior d'Astúries s'han pogut recuperar un nombre important de fòssils vegetals consistents en troncs, branques, fulles i arrels i pertanyents a falgueres (Sphenopteris, Coniopteris, Todites) i a coníferes (Protocupressinoxylon, Agathoxylon i Brachyphyllum), plantes que formaven part d'un ambient pantanós i de maresmes que llavors també estava proper a la costa i amb una certa aridesa que feia que les masses aquàtiques s'assequessin gràcies al descobriment de restes d'arrels amb un traç vertical, prova d'un nivell freàtic baix, com de l'estructura de la fusta de les coníferes, molt compacta Alguns dels fòssils de coníferes corresponents a troncs conserven encara la posició que haurien tingut estant vius. El caràcter compacte de la fusta de les coníferes asturianes, sobretot la de l'Agathoxylon (corresponent a una pinàcia), va acompanyat de l'enterrament ràpid que van sofrir molts d'aquests fòssils per a poder transformar-se amb una varietat de carbó explotada a Astúries des de fa segles i que constitueix un dels principals elements culturals del Principat: l'atzabeja asturiana. Alguns dels fòssils asturians de Brachyphyllum, corresponents a fulles de coníferes, presenten les pinyes que tindrien les plantes de les quals van formar part (Valenzuela et al., 1998; García-Ramos et al., 2011; Montes, 2017).

Tronc de conífera juràssica procedent del penya-segat d'Oles (Villaviciosa, Astúries) i amb bona part de la seva escorça carbonitzada.
Foto: José María Montes.

Fulles de Brachyphyllum procedents del penya-segat d'Oles. Una de les fulles, situada cap a l'esquerra, presenta una pinya.
Foto: José María Montes.
Fonts:
García-Ramos, J. C., Piñuela, L. & Lires, J. (2011). Atlas del Jurásico de Asturias. Ediciones Nobel. ISBN: 978-84-8459-657-8
Marmi, J.; Martín-Closas, C.; Delclòs, X. & Poza, B. (2008). "La fauna y la flora en la época de los dinosaurios." Dins de Poza, B., Galobart, À. & Suñer, M. (coords.), Dinosaurios del Levante Peninsular, p. 200-227. Institut Català de Paleontologia. ISBN: 978-84-612-1570-6
Marmi, J., Martín-Closas, C., Fernández-Marrón, M. T., Vicente, A. & Gómez, B. (2016). "Latest Cretaceous plant landscapes from Northeastern Iberia." New Mexico Museum of Natural History and Science Bulletin, Vol. 71: p. 215-229 https://www.researchgate.net/publication/304544502_LATEST_CRETACEOUS_PLANT_LANDSCAPES_FROM_NORTHEASTERN_IBERIA
Montes, J. M. (2017). "El Jurásico de Asturias." Mi Geoblog: Geología y máshttp://speedstar71.blogspot.com/2017/10/el-jurasico-de-asturias.html
Valenzuela, M., Díaz González, T. E., Gutiérrez Villarias, M. I. & Suárez de Centi, C. (1998). "La Fm. Lastres del Kimmeridgiense de Asturias: Sedimentología y estudio paleobotánico inicial." Cuadernos de Geología Ibérica, Vol. 24: p. 141-171. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=268800
Viera, L. I. & Torres, J. A. (2013). La Rioja de los dinosaurios: un ecosistema de hace 120 millones de años. Sociedad de Ciencias Aranzadi. ISBN: 978-84-938635-5-5

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada