salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dissabte, 3 de setembre de 2016

Hipòtesis antigues sobre l'extinció dels dinosaures no aviaris.

Aquí es presenten vàries de les hipòtesis que es van proposar al llarg dels segles XIX i XX per a l'extinció dels dinosaures no aviaris (en el temps que eren dinosaures a seques), sense relacionar-los amb un esdeveniment d'extinció massiva en que també van desaparèixer altres animals.
Primer cal recordar que el concepte de l'extinció va ser proposat pel naturalista francès Georges Cuvier (1769-1832), considerat un dels pares de la Paleontologia de Vertebrats, el 1825. Fins llavors, es creia que algunes poblacions dels organismes que ja s'havien identificat per restes fòssils (com els Ammonits o els Mamuts) encara haurien d'existir en alguna àrea desconeguda pels europeus al segle XVIII. En Cuvier també va ser el primer de proposar el nom de "Era dels rèptils" després del descobriment de les primeres restes de dinosaures (Megalosaurus, Iguanodon, Hylaeosaurus) a Anglaterra, tenint en compte que eren els primers grans Tetràpodes fòssils que eren anteriors als mamífers i que els rèptils fòssils que ja es coneixien (Ictiosaures i Plesiosaures, entre altres) eren aquàtics. La desaparició d'aquells rèptils gegants i la seva substitució pels mamífers indicava un episodi d'extinció bastant clar. Realment, des de que en Richard Owen (1804-1892) va publicar la descripció dels dinosaures al 1842 fins a mitjans del segle XX, la seva extinció no va ser un tema de gaire interès tant científic com popular. Des de la dècada dels 1950, s'ha observat una efervescència de les hipòtesis sobre l'extinció dels dinosaures no aviaris, moltes de les quals són estrafolàries i no tenen proves convincents que les recolzin.

Moltes vegades s'han creat imatges humorístiques que relacionen l'extinció dels dinosaures amb certs problemes de la societat humana. En aquest cas, tres caricatures d'un Teròpode, un Sauròpode i un Ornitòpode fumadors.
Foto: Gary Larson.
LA PRIMERA HIPÒTESI

En Owen, creacionista convençut, ja va formular una possible extinció dels animals que havia nombrat a causa d'un increment de l'oxigen atmosfèric. El paleontòleg britànic pensava que Déu havia escollit el Mesozoic perquè els dinosaures (junt amb els Pterosaures, Ictiosaures i Plesiosaures) visquessin a causa de que els nivells d'oxigen eren més baixos que els actuals. Al estar considerats llavors com animals ectotèrmics, els dinosaures no haurien necessitat molt oxigen per sobreviure com la resta de rèptils (al ser considerats ara com endotèrmics, haurien d'haver tingut el comportament contrari). Al final del Mesozoic, els nivells d'oxigen es van elevar un punt suficient com perquè s'extingissin els dinosaures, Pterosaures, Ictiosaures i Plesiosaures i els mamífers endotèrmics comencessin a prosperar. Aquesta hipòtesi ha estat totalment refutada, ja que algunes investigacions han trobat que, respecte a l'època actual, la situació de l'oxigen durant el Mesozoic va ser a la inversa del que proposava en Owen. Un estudi publicat al 2001 a la Journal of Experimental Botany sobre l'Atmosfera al Límit K/T extreia com a conclusió de que fa 66 M.A. l'oxigen representava el 28% d'aquesta capa del planeta, tenint en compte que actualment és el 21%.

INTERNALISME VS EXTERNALISME

Durant el segle XX es van anat succeint tot un seguit d'hipòtesis sobre l'extinció dels dinosaures no aviaris que es classifiquen en dos grups: internalistes (si la causa de la desaparició és a partir de la biologia dels organismes afectats) o externalistes (si la causa és a partir de fenomens externs als organismes afectats, com els canvis climàtics, les malalties o la competència amb altres organismes). Algunes d'aquestes van ser formulades per persones alienes a l'àmbit paleontològic, el que garantia un cert grau d'absurd. I entre les més estúpides, també es troben les més conegudes pel públic.
Una d'aquestes propostes és que els dinosaures no mostraven molt de vigor evolutiu a finals del Cretaci, un argument que entra dins de la filosofia de la senilitat racial, que compare el cicle evolutiu d'un grup d'organismes amb el cicle vital d'un individu (dit fàcilment, les espècies "neixen", "creixen" i "moren"). Els paleontòlegs favorables a aquesta postura tenien com a proves alguns aspectes de la morfologia dels dinosaures del Cretaci superior com la seva gran mida, els apèndixs del cap en alguns llinatges com els Ceratòpsids i els Hadrosàurids (considerats com patòlogics) o la pèrdua de dents. Des d'una altra visió cal assenyalar que els dinosaures més grans no son del Cretaci superior, que les projeccions cranials de Ceratòpsids i Hadrosàurids no eren patologies si no possibles comunicadors entre varis individus, i que sempre que hi ha una pèrdua de dents en un animal vol dir que s'està deixant pas a un bec. Altres d'aquestes hipòtesis internalistes no contrastades són un mal funcionament intern dels dinosaures (reducció dels òrgans sexuals, cartílags mal formats...) o una falta de variació dels seus possibles patrons de comportament.

Un grup de tres mamífers cretàcics amb aspecte de rosegadors alimentant-se d'ous de dinosaures, segons una hipòtesi externalista no demostrada. L'únic mamífer mesozoic que podria estar associat a una dieta en que inclouria als dinosaures seria el Repenomamus, del Cretaci inferior.
Foto: Miles Kelly.
Cap a la dècada del 1930 es fan més populars les hipòtesis externalistes. Una de les de major consens és que els dinosaures no aviaris van desaparèixer per un augment de temperatura a finals del Cretaci, tenint en compte que encara eren considerats majoritàriament com ectoterms. Al 1946, es va publicar un estudi al Bulletin of the AMNH (Nova York) sobre la tolerància tèrmica dels al·ligàtors del Mississipí i la possible aplicació de les conclusions en els dinosaures. Tretze al·ligàtors van ser sotmesos a banys d'aigua calenta a plena llum del sol, amb alguns dels exemplars lligats a estaques per simular el bipedisme dels Teròpodes. Les conclusions van ser que aquests cocodrils no sobreviuen a temperatures superiors a 38 ºC. Encara que el metabolisme dels dinosaures no hauria tingut implicacions, un canvi climàtic va afectar molt a la seva extinció, encara que no va ser un escalfament si no un refredament (a Dakota del Nord, la temperatura mitjana hauria baixat dels 19 als 8 ºC durant el Maastrichtià, segons dades d'un article publicat a la PNAS al 2003). En el seu llibre Els últims dinosaures (1982), en Laurence Raymond Croft va proposar que un possible augment de la temperatura durant el Límit K/T va provocar que la radiació solar augmentés, derivant en una aparició de cataractes que hauria encegat als dinosaures. Així doncs, les projeccions parietals i les banyes dels Ceratòpsids i les crestes òssies dels Hadrosàurids haurien servit per protegir-se de la intensa calor. 
Una altra hipòtesi de tipus ecològic es troba entre una de les primeres representacions populars de l'extinció dinosauriana. En la pel·lícula de Disney Fantasia (1940) es mostrava, al compàs de La consagració de la primavera (Ígor Stravinski), un món mesozoic on els dinosaures, Pterosaures i Plesiosaures desapareixen amb l'assecament de tota l'aigua del planeta, passant d'una selva exuberant a un desert hostil. En un llibre d'en José Luís Sanz, Mitologia i cultura popular dels dinosaures (2002), s'assenyalava que aquesta representació cinematogràfica estaria basada en un fenomen local del jaciment juràssic Howe Ranch (Wyoming). Al 1934, un equip de l'AMNH encapçalat per en Barnum Brown va trobat 20 individus de diferents tàxons de dinosaures en un possible llac assecat.

Escena de Fantasia en que dos Ceratosaures es dirigeixen a una trampa fangosa per atacar als Estegosaures i Apatosaures que hi han quedat atrapats. Una escena totalment juràssica i res cretàcica (tenint en compte que es barregen rèptils de tot el Mesozoic, fins i tot del Permià).
Foto: Walt Disney Pictures.
Una de les hipòtesis externalistes no demostrades sobre l'extinció dinosauriana a través de la competència ecològica més conegudes postula que els mamífers van menjar els ous dels "rèptils terribles" fins que la reproducció va ser tant poc viable que va portar a la seva desaparició massiva. Aquesta proposta no es pot considerar vàlida tenint en compte que són pocs els mamífers que mengen ous i que els mamífers van conviure amb els dinosaures durant tot el Mesozoic. També s'ha considerat que les plantes que absorbeixen seleni, possible aliment dels dinosaures vegetarians, els hauria portat a l'extermini a partir d'un augment del seleni a partir d'un augment de l'activitat volcànica durant el Maastrichtià. Tot i que l'últim fenomen està considerat com probable per bona part de les comunitats geològica i paleontològica, no hi ha un registre fòssil el suficientment comú de plantes absorbidores de seleni com per considerar-ho una causa convincent, tenint en compte que la hipòtesi deixa de banda a la resta d'animals herbívors.

LA MORT DES DEL CEL

A partir dels anys 1950, van proliferar les hipòtesis que relacionaven l'extinció dels dinosaures no aviaris amb un esdeveniment d'origen extraterrestre, terme sota el qual es va des de l'impacte de Chicxulub a la intervenció d'éssers alienígenes. Moltes d'aquestes propostes haurien sorgit del clima polític internacional d'aquells anys, englobant en la Guerra Freda (1947-1991) i la rivalitat entre la URSS i els EUA, amb els seus respectius aliats. Bona part de la població tenia el temor de que hi hauria una guerra nuclear entre els blocs capitalista i socialista que podria acabar amb el planeta.
A més dels meteorits, altres possibles causants del Límit K/T haurien estat la destrucció de la capa d'ozó per la hiperactivitat solar, la radiació solar o una supernova. A la PNAS es va publicar un article sobre els efectes d'una supernova a la Terra, sent la possible causa d'una extinció massiva. Es va suggerir que cada pocs M.A. es produiria una supernova en un radi de 300 bilions de km de la Terra, la qual incrementaria la radiació còsmica que destruiria la capa d'ozó, tardant segles en recuperar-se. El problema és que no s'han trobat rastres d'una supernova a prop del nostre planeta al voltant dels 66 M.A., pel que actualment no es pot considerat viable. De fet, una de les primeres hipòtesis proposades per en Walter Alvàrez després d'examinar la capa d'iridi de Gubbio és la de la supernova.
I per acabar, cal fer una menció necessària a la hipòtesi més estrafolària sobre l'extinció dinosauriana: la de la intervenció d'humanoides extraterrestres, proposició que, per desgràcia, es seguida per força gent. En una variant d'aquesta hipòtesi, uns possibles alienígenes van decidir crear els dinosaures per convertir-los en els amos dels ecosistemes terrestres. Van passar els milions d'anys i els dinosaures van semblar massa antiquats pels "homes de l'espai" (anem malament, penseu en les pobres aus!) i els van eliminar a tots (o se'ls van emportar del planeta), per deixar pas a una nova forma d'animals. Alguns dels seus seguidors arriben a afirmar fins i tot que els alienígenes van acabar amb els dinosaures no per donar pas als mamífers, si no, directament i rotundament: a l'ésser humà!!! Mare meva...(tenint en compte que nosaltres vam aparèixer massa tard com perquè tinguéssim a veure amb el Límit K/T, ja em començat una altra extinció massiva...).

Un grup de màquines alienígenes atacant a dinosaures i Pterosaures del Cretaci superior nord-americà, amb un Tiranosaure en primer pla.
Foto: Liquid Comics.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada