Els dinosaures de l'any 2016: Eotrachodon orientalis.

Va ser una de les primeres sorpreses de l'any, i és un dinosaure molt espacial perquè no ha protagonitzat un article, si no dos. Es tracta de l'Eotrachodon orientalis, que s'ha desvetllat com l'Ornitòpode Hadrosàurid més basal i l'únic de l'est dels EUA amb un crani conegut, canviant hipòtesis sobre l'origen geogràfic dels "bec d'ànec" i marcant una fita amb els dinosaures de l'antiga Apalàtxia. L'Eotrachodon orientalis va ser presentat al 13 de gener a la Journal of Vertebrate Paleontology en un treball d'en Albert Prieto-Márquez (Universitat de Bristol), en Gregory Erickson (Universitat Estatal de Florida) i en Jun Ebersole ((MCWane Science Center, Birmingham-Alabama-), per després tornar en un article presentat a la PeerJ al 14 d'abril. El nom genèric del dinosaure significa "dent aspra de l'alba", que realment seria una referència al Trachodon, el primer tàxon d'Ornitòpode descrit a Amèrica del Nord a partir d'unes restes dentals dubtoses i que actualment està considerat invàlid. Amb això, els descriptors tant volien indicar la pertinença primitiva del nou tàxon dins dels Hadrosàurids com donar una nova oportunitat al Trachodon. Per la seva banda, el nom específic, que significa "oriental", és una referència a la situació geogràfica del dinosaure dins d'Apalàtxia, l'antic continent cretàcic dels EUA de l'est amb molt poca presència de dinosaures respecte a la Laramídia occidental d'on provenen el Parasaurolophus i l'Edmontosaurus. De fet, l'Eotrachodon és el segon Hadrosàurid reconegut d'aquesta zona després del clàssic Hadrosaurus.

Crani de l'holotip de l'Eotrachodon i dibuix de l'aspecte complet d'aquest.
Foto: Albert Prieto-Márquez/PeerJ.

Les restes estudiades de l'Eotrachodon provenen de Mooreville Chalk, dins de la Formació Eutaw i del comtat de Montgomery (Alabama). Mooreville Chalk està localitzat en estrats del Cretaci superior Santonià (85 M.A.). L'holotip es tracta d'un exemplar bastant complet amb un crani parcial articulat (premaxil·les, maxil·lars, jugals, nasal dret, lacrimal esquerre, prefrontal esquerre, frontals, postorbitals, quadrat esquerre, caixa encefàlica, predentari, dentaris i vàries dents de les dues mandíbules) i un postcrani (tota la resta de l'esquelet) compost per vàries vèrtebres de tots els tipus (cervicals, dorsals, sacres i caudals), el pubis i l'isqui esquerres, la tíbia dreta i dues falanges de la mà. El fet que el crani sigui la part millor conservada de l'Eotrachodon fa que aquesta sigui l'àrea on s'han trobat més característiques de diagnòstic, més concretament a la premaxil·la, el maxil·lar i el jugal. L'anàlisi filogenètica obté que l'Eotrachodon és la forma germana del clade format per les subfamílies Saurolophinae i Lambeosaurinae (els Hadrosàurids tipus) a partir de caràcters com una depressió circumnarial (al voltant dels narius) que s'estén cap endarrere respecte dels ossos d'aquesta zona del crani. En la segona anàlisi presentada a l'abril, es va relacionar a l'Eotrachodon amb els Hadrosàurids i Hadrosauroïdeus (Hadrosauroidea) basals d'Apalàtxia (Hadrosaurus, Claosaurus i Lophorhothon). El nou tàxon es diferencia del primer de la llista anterior per la presència de crestes a les dents maxil·lars i un eix recte de l'isqui. S'assembla al segon per presentar els dos una protuberància al postorbital. I es diferencia del tercer per l'absència d'una cresta en els ossos nasals. En la primera anàlisi ja es va apuntar que l'holotip de l'Eotrachodon seria un animal juvenil i un animal major en l'edat adulta per la fusió incompleta dels ossos de la caixa encefàlica i unes sutures en les vèrtebres cervicals i les dorsals anteriors. En la segona anàlisi es va realitzar l'informe histològic de la part proximal de la tíbia que va acabar de demostrar la hipòtesi per la presència en el tall, de 29 cm, de teixit ossi amb moltes restes de vasos sanguinis i l'absència de remodelació òssia (línies de creixement suspès o d'Havers).

Tall histològic de la tíbia de l'Eotrachodon holotip, amb una aproximació microscòpica a la làmina, on els descriptors anomenen l'absència de les línies d'Havers.
Foto: Albert Prieto-Márquez/PeerJ.

El fet que l'Eotrachodon correspongui a una forma antiga d'Hadrosàurid, anterior en més de 10 M.A. respecte als seus cosins clàssics de Laramidia (Cretaci superior Campanià-Maastrichtià), ha fet que en el primer article s'investiguessin les implicacions del tàxon d'Alabama en el reemplaçament de l'àrea original dels "becs d'ànecs". El descobriment de l'Eotrachodon fa difícil considerar Àsia com el bressol dels Hadrosàurids, sent aquesta la hipòtesi més típica per ser el continent on s'han trobat els Hadrosàurids més basals fins fa poc, però en la última dècada s'ha començat a apostar per Europa i les dues Amèriques. En Prieto-Márquez i col·laboradors van introduir les dades filogenètiques de l'Eotrachodon i els altres "becs d'ànec" en el programa S-DIVA (Anàlisi estadístic de Dispersió i Vicariança), on es van registrar les àrees de l'arxipèlag europeu, Àsia, Laramídia, Apalàtxia i Amèrica del Sud. Els resultats van donar inequívocament que Apalàtxia seria l'àrea originària dels Hadrosàurids com a molt aviat des del Cenomanià (16 M.A. abans que l'Eotrachodon), per després dispersar-se cap a Laramídia i Àsia. Al final, les dues subfamílies tipus Saurolophinae i Lambeosaurinae es van separar a Laramídia cap a finals del Santonià, amb la primera diferenciant-se en aquest continent i la segona a Àsia. L'Eotrachodon s'apropa més als Saurolophinae per la possessió com aquests d'una depressió circumnarial dividida en tres parts amb fosses a la part central d'aquesta, en contraposició amb la depressió circumnarial uniforme dels Lambeosaurinae. El caràcter observat en l'Eotrachodon i el fet que una depressió circumnarial uniforme també es troba en els Hadrosauroïdeus, fa proposar a en Prieto-Márquez i col·laboradors la hipòtesi segons la qual aquesta uniformitat va evolucionar de forma independent i convergent en els Lambeosaurinae respecte dels Hadrosauroïdeus basals.

Cladograma dels Hadrosauroïdeus amb els cranis i les àrees nasals de l'Eotrachodon, el Kritosaurus (Saurolophinae) i el Lambeosaurus (Lambeosaurinae).
Foto: Albert Prieto-Márquez/Journal of Vertebrate Paleontology.

Reconstrucció de l'Eotrachodon.
Foto: Nobu Tamura.