Els dinosaures de l'any 2016: Sauropodomorfs basals.

Els Sauropodomorfs (Sauropodomorpha) són el suborde de dinosaures Saurisquis que inclouen als grans Sauròpodes herbívors, però són un clade que existeix des dels primers moments de la trajectòria evolutiva dels dinosaures i que han experimentat tot tipus de formes, algunes allunyades de la imatge popular que es té d'aquests animals com herbívors pacífics. Aquests 2016 s'han presentat dos nous tàxons binomials de Sauropodomorfs basals no Sauròpodes, cadascun amb una història molt interessant.

BURIOLESTES SCHULTZI

La presentació d'aquest dinosaure ha estat una de les més tardanes d'enguany (21 de novembre a la Current Biology), però és també una de les més espectaculars. En primer lloc, el Buriolestes schultzi prové de la Formació Santa Maria a l'estat brasiler de Rio Grande do Sul, amb una edat corresponent al Triàsic superior Carnià (237-228 M.A.), amb el que es converteix en un dels dinosaures més antics identificats. Des de fa ja cert temps que l'ascens dels dinosaures com els rèptils dominants dels ecosistemes terrestres mesozoics s'ha enregistrat d'una forma més gradual de la que es tenia en un principi, quan es tenia el paradigma d'una conquesta ràpida amb el desplaçament sobtat de la resta de macrofaunes d'Arcosaures. En canvi, l'holotip del Buriolestes no va sol, si no que està acompanyat de l'esquelet d'un altre Arcosaure no dinosaurià: l'Ixalerpeton polesiensis, de la família basal de Dinosauromorfs (Dinosauromorpha, el clade que inclou als dinosaures però exclou als Pterosaures) dels Lagerpètids (Lagerpetidae), característics del Triàsic superior.

Restes òssies de l'Ixalerpeton (reconstrucció a la A i fòssils de la B a la H) i del Buriolestes (reconstrucció a la I i fòssils de la J a la P).
Foto: Sergio Furtado Cabreia/Current Biology.

Els autors de l'estudi, encapçalats per en Sergio Furtado Cabreira (Museu de Ciències Naturals de la Universitat Luterana del Brasil) i en Allexander Wilhelm Armin Kellner (Museu Nacional, Rio de Jainero), han nombrat al dinosaure Buriolestes en record dels Buriol, els propietaris de la terra on es van trobar els fòssils, més el sufix grec -lestes ("lladre") utilitzat en bastants gèneres de dinosaures. Per la seva banda, el nom específic schultzi fa referència al paleontòleg Cesar Schultz de la Universitat Federal de Rio Grande do Sul. L'holotip mesuraria 1,8 metres de llargada. és un esquelet parcial amb un crani que inclou les premaxil·les, maxil·lars i dentaris; vèrtebres dorsals posteriors; vèrtebres caudals; l'extremitat posterior esquerra excepte la mà; el pubis, l'isqui i l'ili; i l'extremitat posterior dreta gairebé completa. El tret més distintiu del Buriolestes és el còndil medial (protuberància del final de l'os) de la tíbia, que es projecte cap endarrere. El Buriolestes pot semblar a primera vista un Teròpode per la presència de dents corbades, un crani de grans dimensions i petits narius; però és un Sauropodomorf per posseir la punta de la mandíbula corbada caudalment o cap avall, una llarga cresta deltopectoral a l'húmer.

Cladograma amb els resultats de l'anàlisi sobre l'estructura de les dents i la dieta associada.  Els clades en verd representen els herbívors i els omnívors, els clades en negre representen els de dieta desconeguda, i els clades en taronja són els carnívors.
Foto: Sergio Furtado Cabreira/Current Biology.

I és en l'anatomia cranial on sorgeix l'altre punt curiós del Buriolestes, la presència de dents adaptades a una dieta carnívora, observada tantes vegades en els Teròpodes derivats però en molta menys quantitat en altres dinosaures. Això indicaria que els Sauropodomorfs més basals tindrien aquesta alimentació. En Cabreira, en Kellner i col·laboradors han comparat les dents del Buriolestes i les de l'Ixalerpeton amb les d'altres Dinosauromorfs triàsics, i s'ha arribat a la conclusió que el règim alimentari faunívor (alimentació d'animals) seria el primordial entre els dinosaures, apareixent la dieta herbívora de forma independent en els Sauropodomorfs derivats, els Ornitisquis i alguns Teròpodes.  Per acabar, el Buriolestes també dóna peu a la hipòtesi d'un origen a Gondwana dels dinosaures i que van conviure durant bastant temps amb la resta de macrofauna terrestres d'Arcosaures. De fet, el Buriolestes i l'Ixalerpeton s'han identificat en un jaciment de la Formació Santa Marñia comú en restes del Rincosaure (Arcosauromorfs herbívors) Hyperodapedon.

Reconstrucció de l'aspecte en vida d'un Buriolestes (figura central) amb un Hyperadapedon a la boca (mostrant el seu comportament carnívor), junt amb quatre Ixalerpeton (en posició lateral i inferior respecte del Buriolestes).
Foto: Oliveira Mauríllo.

MEROKTENOS THABANENSIS

Canvien de continent, de mes i de revista. Ara presento a una nova revisió de material conegut anteriorment que ha donat lloc al 2016 a la creació d'un nou tàxon binomial. El Meroktenos thabanensis va ser presentat per na Claire Peyre de Fabrègues i en Ronan Allain (Museu Nacional d'Història Natural, París) a la PeerJ l'1 de febrer. A diferència del Buriolestes, amb bastants restes preservades inclòs el crani, el Meroktenos només s'ha descrit a partir d'un fèmur dret, un ili dret, una vèrtebra cervical, una apòfisis espinosa d'una vèrtebra dorsal, un cúbit esquerre, un radi esquerre, un pubis esquerre i un metatarsià dret del dígit II. Això ha fet que hagi passat més desapercebut.

Meroktenos és un compost grec que significa "animal amb fèmur" (meros -fèmur- i ktenos -animal-), que denota que la seva publicació original es va basar només amb el fèmur dret presentat anteriorment, que constitueix l'holotip. I el nom específic thabanensis és una referència a Thabana Morena, l'àrea d'origen del dinosaure situada geològicament dins de la Formació Elliot Inferior (Triàsic superior Norià, 228-201 M.A.) i políticament a Lesotho. El material de diagnòstic ja es coneixia des del 1959, encara que la seva primera descripció a fons es va al 1993 de mans d'en François-Xavier Gauffre, que li va posar el nom de Melanorosaurus thabanensis com a nova espècie d'un gènere ja conegut i que llavors representaven els Sauropodomorfs basals més semblants als Sauròpodes. L'adquisició de més material ha fet que es continuï considerant un dinosaure d'aquest tipus, encara que suficientment diferent del Melanorosaurus com per considerar-lo d'un gènere apart.

Fèmur holotip del Meroktenos en vistes anterior (A), medial (B), posterior (C), lateral (D), proximal (E) i distal (F).
Foto: Claire Peyre de Fabrègues/PeerJ.

Els Melanorosàurids (Melanorosauridae), com s'anomenen normalment aquest Sauropodomorfs no-Sauròpodes derivats, tenen fama de ser animals de mida gegantesca tenint en compte les dimensions relativament petites dels dinosaures en general durant el trànsit Triàsic-Juràssic. Però en el cas del Meroktenos, no sembla ser un animal bastant gran amb un fèmur de 48 cm (en comparació amb els 62 cm de l'espècie tipus del Melanorosaurus, M. readi). Tot i això, el fèmur holotip del Meroktenos té vàries característiques que el fan semblar un Sauròpode: com una constitució robusta, la presència d'una secció de tall òssia (la circumferència del tall d'una part de l'os) el·líptica i l'absència d'una corba en forma de S o sigmoide en la seva cara anterior. Els dos paleontòlegs francesos han comparat el cúbit i el radi amb el fèmur, i han observat que la relació entre la mida dels dos ossos correspontmés a un animal bípede que un de quadrúpede, a diferència del que s'ha deduït per altres Melanorosàurids. En la part de discussió de l'article, s'ha anomenat la hipòtesi de que l'holotip del Meroktenos es tractaria d'un juvenil, però en molts Sauropodomorfs la forma del fèmur no varia molt en els juvenils respecte dels adults, amb el que la constitució i la forma de la secció de tall es mantindrien en un holotip adult. Per la seva part, l'anàlisi filogenètica recupera al Meroktenos en un clade que inclou a altres Sauropodomorfs derivats que van des del Melanorosaurus fins als Sauròpodes, i també indica que els dos gèneres africans no han de ser necessàriament tàxons germans.

Comparació entre el fèmur del Meroktenos (A) amb altres Sauropodomorfs basals de Gondwana: Eucnemesaurus (B), Melanorosaurus (C), dinosaure de Maphutseng (Lesotho, D), Coloradisaurus (E), Lessemesaurus (F), Mussaurus (G) i Riojasaurus (H).
Foto: Claire Peyre de Fabrègues/PeerJ.

L'article de na Fabrègues i en Allain també parla sobre la situació cronològica del Meroktenos en el Triàsic (Formació Elliot Inferior) o en el Juràssic (Formació Elliot Superior). En la descripció original d'en Gauffre s'indicava que el Melanorosaurus thabanensis provenia de la segona unitat geològica, però les revisions fetes posteriorment a Thabana Morena mostraven que era part de la primera unitat geològica, la frontera de les quals està marcada per la presència de fòssils del gènere de Sinàpsid Tritylodon. Així doncs, el Meroktenos representa el setè Sauropodomorf del Triàsic superior de l'Àfrica meridional, en contraposició amb els quatre del Juràssic inferior, el que indica una reducció considerable de la seva biodiversitat durant la transició Triàsic-Juràssic.