Tres nous Ornitisquis.

Avui us presento en conjunt a dos dels primers tàxons binomials de dinosaures no aviaris del 2017, més concretament a tres ornitisquis de clades, llocs i èpoques diferents, els quals han trencats alguns rècords.

MAGNAMANUS SORIAENSIS

Es tracta del primer dinosaure binomial de la província de Soria, zona coneguda pel seu registre d'icnites però escassa en fòssils corporals. A principis d'aquest mes es va publicar la descripció d'aquest nou gènere i espècie d'Ornitòpode Iguanodòntid a la Spanish Journal of Paleontology en un article en castellà, feta a càrrec de na Carolina Fuentes Vidarte, en Manuel Meijide Calvo, en Federico Meijide Fuentes i el seu germà Manuel. 

L'holotip del Magnamanus soriaensis prové del jaciment de Zorralbo I, situat dins de la Formació Golmayo del Cretaci inferior Hauterivià-Barremià i en el qual ja s'han recuperat restes de més dinosaures (Anquilosaures, Titanosauriforms, Al·losauroïdeus i Dromeosàurids). L'exemplar en qüestió és un esquelet parcial amb fragments de maxil·lar, fragments de predentari i dentari esquerres, més de cent dents de les dues cares mandibulars, un centre de vèrtebra cervical, quatre centres de vèrtebres dorsals, trenta-set fragments del sacre, trenta-dos centres de vèrtebres caudals, fragments de costelles de diverses regions, fragments de xebrons i tres de complets, fragments de tendons ossificats, l'escàpula dreta, els dos coracoides, els dos húmers, el radi i el cúbit drets, el canell i la mà drets, fragments de l'ili esquerre, els dos prepubis (part del pubis localitzada abans de l'acetàbul, molt desenvolupat en els Ornitisquis), fragments del fèmur dret, fragments de la tíbia dreta i el metatarsians II i IV drets. Va ser desenterrat entre el 2000 i el 2004 i representa l'esquelet de dinosaure més complet del Cretaci inferior espanyol.

Cintura escapular i extremitat anterior de l'holotip del Magnamanus.
Foto: Fuentes Viderte et al./Spanish Journal of Paleontology.

El Magnamanus soriaensis rep el seu nom genèric per la gran mida i l'estat complet de la mà (Magnamanus, "gran mà" en llatí), i el seu nom específic per Soria (soriaensis). Aquest dinosaure representa un animal de 9-10 m de longitud i tres tones de pes (de mida mitjana per un Iguanodòntid) que es diagnostica per: dents del dentari amb una vora externa sense denticles, la longitud de l'escàpula és igual a set vegades la seva amplada, un còndil ulnar (zona de contacte amb el cúbit) de l'húmer més prolongat que el seu equivalent amb el radi (còndil radial), un extrem distal del cúbit en forma de maça i un canell format per dos blocs ossis compactes més el carpià V que apareix separat de la resta. La descripció incloïa un càlcul de la postura del Magnamanus mitjançant l'índex de longitud radi/húmer i metacarp III/húmer, que van donar com a resultat 0,61 en el primer i 0.27 en el segon, prova de que el Magnamanus seria un dinosaure quadrúpede que podia obtenir una postura bípeda en certes ocasions (els quadrúpedes es troben entre 0.49 i 0.72 en l'índex radi/húmer, i entre 0.17 i 0.26 en el metacarp III/húmer). En l'anàlisi filogenètica s'han utilitzat dos arbres i en tots els casos s'ha recuperat en la base del clade Styracosterna, que inclou als Iguanodòntids i els Hadrosauroïdeus i exclou als Driosàurids.

ISABERRYSAURA MOLLENSIS

La posició taxonòmica d'aquest altre dinosaure és més dubtosa, però també bat records. Presentat a la ja mítica Scientific Reports per un equip encapçalat per en Leonardo Salgado al 16 de febrer, l'Isaberrysaurus mollensis de la Formació Los Molles (Argentina) és el primer Neornitisqui (Tireòfors + Ornitòpodes i Marginocèfals) del Juràssic sud-americà, ja que fins ara només s'havien identificat Ornitisquis basals del clade Heterodontosaurifornes en aquest context. També és el primer dinosaure de la unitat geològica esmentada, del Juràssic mitjà Toarcià-Bajocià i de caràcter marí.

L'Isaberrysaurus mollensis rep el seu nom específic de la Formació Los Molles i el nom genèric de la descobridora de l'holotip, n'Isabel Valdivia Berry (i -saurus en la forma femenina -saura). Els fòssils de l'exemplar tipus són: un crani gairebé complet, 6 vèrtebres cervicals, 15 vèrtebres dorsals, un sacre amb ili i pubis adjacents, 9 vèrtebres caudals, part de l'escàpula, costelles i fragments no identificats. Es diagnostica per: una premaxil·la que no contacta amb el jugal en la part posterior, un maxil·lar allargat i dos supraorbitals incorporats en el marge de l'òrbita ocular. S'han fet tres anàlisis filogenètiques, i en tots els casos s'ha recuperat com un Ornitòpode basal. Però aquesta conclusió no es segura (a més, tota la zona postcranial de l'holotip no està preparada), ja que presenta molts caràcters amb els Tireòfors entre els quals es troben: un crani de morfologia general baixa i allargada, sis dents premaxil·lars, una depressió entre la premaxil·la i el maxil·lar o un supraorbital més llarg que un altre.

A-C: fotos del contingut estomacal de l'holotip de l'Isaberrysaura. D-E: detall de les llavors de cica. F: situació del contingut estomacal dins de la possible silueta del dinosaure.
Foto: Leonardo Salgado et al./Scientific Reports.

L'aspecte més notable de l'holotip del nou tàxon argentí és la presència de continguts estomacals en forma de llavors, els primers identificats en un Neornitisqui basal. Les llavors més grans s'han assignat a ciques (Cycadales) del subordre Zamiineae. Aquestes estan senceres, pel que el dinosaure les va empassar en comptes de mastegar-les. A més, les ciques produeixen alts nivells de toxines, però l'estómac de l'Isaberrysaura i altres dinosaures herbívors tindria microorganismes que eliminarien aquests productes, que estaria relacionat amb una relació d'endozoocòria (interaccions entre la planta i l'animal a l'hora de dispersar llavors). Aquesta forma de processar l'aliment és una de les altres raons de la semblança de l'Isaberrysaura amb els Tireòfors, encara que tampoc es pot acabar de demostrar. La hipòtesi més plausible exposada per en Salgado i col·laboradors és que l'Isaberrysaura és un Ornitòpode amb característiques convergents amb els Tireòfors. El nou tàxon també presenta una notable heterodòncia, possiblement relacionada amb una dieta omnívora encara que només es coneix vegetals a l'holotip.

YEHUECAUHCERATOPS MUDEI

Més que la divulgació de la seva descripció, això seria més aviat una menció honorífica (sobretot perquè l'article de l'Isaberrysaura està en accés obert i del Magnamanus he aconseguit un PDF gratuïtament, però cap de les dues coses ha passat en el següent cas). Yehuecauhceratops mudei és el binomi que ha rebut el Ceratòpsid Centrosaurí de la Formació La Aguja (Coahuila, Mèxic) presentat en aquest blog encara sense nomenclatura a l'última temporada de Els dinosaures de l'any. El cas és que l'autor principal de l'article de PlosOne, n'Héctor Rivera-Sylva s'ha reunit amb altres investigadors mexicans i alemanys en una monografia sobre el registre fòssil de Ceratòpsids mexicà en que s'investigaven hipòtesis sobre el caràcter endèmic d'aquest i relacionant-lo amb les bioprovíncies cretàciques de Laramídia, presentada a la Journal of South American Earth Sciences el 30 de gener. Pel que fa a la nomenclatura del nou tàxon, Yehuecauhceratops presenta el prefix nàhuatl yehuecauh- que significa "antic", acompanyat del clàssic sufix grec -ceratops ("l'antiga cara banyuda"). El nom específic és una referència al MUDE, el Museo del Desierto de Saltillo on treballa en Rivera-Sylva.

Reconstrucció de l'aspecte en vida d'un Yehuecauhceratops, present en la monografia d'en Rivera-Sylva i col·laboradors.
Foto: Rafael Rivas