Els Oviraptorosaures.

Els Oviraptorosaures (Oviraptorosauria) són un clade de Teròpodes Celurosaures Maniraptors amb rang d'infraordre. Són exclusius del Cretaci, apareixent fa aproximadament 125 M.A., a l'estatge Aptià del Cretaci inferior i extingint-se fa 65 M.A. Són un grup molt conegut a partir de jaciments xinesos (com la Formació Yixian del Cretaci inferior) i mongols (com les Formacions Nemegt, Baruungoyot i Djadokhta del Cretaci superior). També s'han identificat Oviraptorosaures, tot i que en menys quantitat, en jaciments del Canadà (Formació Canyó Ferradura o Horseshoe Canyon), Estats Units (Formació Hell Creek) i Uzbekistan (Formació Bissekty).

Cladograma dels Oviraptorosaures.
Foto: Nature.

Els Oviraptorosaures es distingeixen clarament d'altres Teròpodes per tenir una mandíbula sense dents que acaba en un bec i, en forces casos, una cresta a la part superior del seu crani feta de teixit esponjós i que es faria servir més per a l'exhibició que per a la lluita. Entre altres novetats evolutives dels Oviraptorosaures hi ha un crani molt neumatitzat i amb ossos bastant fusionats, unes fenestres molt grans en les mandíbules, un musell curt, una gran expansió dels ossos dorsals del crani, un coll fortament corbat que faria que el cap estigués situat a gran alçada respecte a la resta del cos, una fúrcula amb forma d'U, uns braços que mesuren la meitat de les cames i una mica de la meitat de la regió presacral de la columna vertebral, un coracoides flexionats i amb protuberàncies prominents per sostenir els músculs del braç, mans llargues de tres dits amb ungles prominents, entre cinc i vuit vèrtebres sacres, un pubis vertical, un isqui corbat cap a la part superior, una tíbia amb una longitud que és entre un 15 i un 25% més llarga que la del fèmur i una cua curta que acaba amb quatre vèrtebres fusionades, una estructura semblant al pigostil de les aus. Els Oviraptorosaures són generalment de mida petita/mitjana que rarament superen els 2 metres de llargada, amb l'extraordinària excepció del Gigantoraptor (Cretaci superior de la Xina), de 8 metres de llargada,  7 d'alçada i un pes de 1,4 tones. I no tots els Oviraptorosaures eren desdentats, en alguns tàxons primitius de la Formació Yixian com l'Incisivosaurus presentaven unes poques dents a la part frontal de la mandíbula que sobresortien de la boca d'una manera molt semblant als incisius dels conills i els castors (d'aquí el nom).

Comparació de la mida d'un Gigantoraptor (inclòs un ou) amb la d'un humà.
Foto: Viquipèdia.

Crani d'Incisivosaurus.
Foto: WTF-Nature Live Journal.

Com en el cas dels Ornitomimosaures, el fet que la majoria d'Oviraptorosaures no presentin dents ha suscitat un gran debat respecte a la seva possible alimentació. El seu nom vol dir "rèptils (sauria) lladres (raptor) d'ous (ovum)", nom que a la vegada ve del gènere tipus Oviraptor. Això ve perquè als anys 20 una expedició del Museu Americà d'Història Natural a Mongòlia va trobar uns nius de dinosaure i esquelets associats d'Oviraptor i del Ceratopsià Protoceratops. Llavors es va pensar que el Protoceratops era el propietari dels ous trobats als nius i que la presència de l'Oviraptor es justificada perquè intentava robar-los per alimentar-se. Tot i que no es pot negar del tot que l'Oviraptor pogués incorporar ous a la seva dieta, aquesta visió del seu comportament ha estat totalment destronada des dels anys 90 amb el descobriment d'embrions d'Oviraptor dins d'aquests ous, pel que realment un adult d'aquests dinosaures realment estaria protegint el seu propi i no atacant el d'un altre tipus d'animal. També s'han descobert alguns exemplars d'Oviraptors adults en posició sedent a sobre d'un niu en actitud d'incubar els ous, el que encara canvia més la seva imatge de rapinyaire a protector.

Antiga imatge d'un Protoceratops (dreta) aturant a un Oviraptor (esquerra) que li pren els ous.
Foto: Planeta DeAgostini. 

Oviraptor emplomallat incubant.
Foto: Julius Csotonyi.

A més d'aquest malentès que hi hagut en el seu comportament, es pot dir que hauria un gran espectre de dietes en els Oviraptorosaures. La majoria de paleontòlegs creuen, a l'igual que amb els Ornitomimosaures, que la mandíbula desdentada indica una dieta omnívora. El bec de molts Oviraptorosaures estava dissenyat per triturar aliments durs, entre els que destacarien els mol·luscs bivalves, un fet justificat per la configuració de la mandíbula d'alguns exemplars, com el Conchoraptor de Mongòlia (el nom del qual prové justament de closca). Actualment la majoria de paleontòlegs creuen que serien una part important de l'alimentació dels Oviraptorosaures tardans en detriment dels ous. També s'han trobats continguts estomacals en esquelets d'Oviraptor que representen llangardaixos i cries d'altres dinosaures, pel que almenys aquesta espècie també s'alimentaria de petits vertebrats. Però entre els Oviraptorosaures més primitius l'evidència apunta que la seva dieta apuntaria cap al vegetarianisme, per exemple, les grans dents de l'Incisivosaurus no són esmolades i són més semblants a les de dinosaures herbívors no Teròpodes o a les dels mamífers herbívors. També s'han trobats gastròlits a l'estómac d'un Caudipteryx, també del Cretaci inferior de la formació Yixian. El Gigantoraptor es considera forces vegades com un herbívor, però presenta unes cames molt grans amb urpes corbades i esmolades, unes proporcions mot semblants a les dels grans Teròpodes depredadors. Si es justifica que incorporava carn a la seva dieta, el Gigantoraptor podria haver caçat preses d'una mida considerable.

Un Oviraptor adult alimentant a les seves cries amb un llangardaix.
Foto: John Sibbick.

Els Oviraptorosaures són un dels primers grups de Celurosaures no aviaris en que es va identificar la presència de plomes en un dels seus membres, més concretament amb el Caudipteryx el 1998, en el qual a més les plomes dels braços i la cua estan molt desenvolupades i s'assemblaven molt a les dels ocells actuals, formant una petita ala en el cas de les extremitats anteriors. Aquestes ales eren molt petites com perquè pogués aixecar el vol, així que, a l'igual que amb altres dinosaures amb protoales, les faria servir més per espantar als enemics o per atreu-re al sexe oposat. El Caudipteryx també presenta plomes filamentoses a la resta del cos que li servirien per mantenir la temperatura, una teoria que ja està més que acceptada. A l'igual que amb altres grups de Celurosaures on ha aparegut algun exemplar emplomallat, després del descobriment del Caudipteryx molts paleontòlegs estan segurs que les plomes serien comunes a tots els Oviraptorosaures i s'han representat als altres membres del clade (tant ja coneguts abans com nomenats posteriorment) amb plomes llargues als braços i al final de la cua i filamentoses a la resta del cos, tot i que no hi hagi evidència directa de la seva presència en els seus fòssils. El fet que es coneixen forces esquelets d'Oviraptorosaures tardans en posició incubació, ha fet que la possibilitat de que tinguessin protoales sigui més real, perquè a l'estendre els braços haurien pogut cobrir del tot amb les plomes els ous situats a la perifèria dels nius i poder mantenir la temperatura adient per a l'eclosió. Hi ha forces investigadors que creuen que els Oviraptorosaures es podrien incloure dins de les aus i que haurien perdut el vol. Entre les proves que podrien justificar-lo estan les ales del Caudipteryx, que es diu que, en comptes de ser un precedent de les estructures voladores dels ocells, haurien vingut de les ales d'aus voladores que s'haurien acabat atrofiant, o l'estructura en forma de pigòstil del final de la cua, tot i que hi ha altres paleontòlegs que consideren que evolucionar de forma diferent i independentment del pigòstil aviari.

Esquelet holotip de Caudipteryx, on les taques negres representen les marques de plomes.
Foto: Viquipèdia.

Dins dels Oviraptorosaures hi ha subdivisions força interessants. Tradicionalment, s'ha considerat dins d'aquest infraordre l'existència de dues famílies: els Quenagnàtids o Elmisàurids (Caenagnathidae/Elmisauridae) i els Oviraptòrids (Oviraptoridae). Els Quenagnàtids tenen unes mandíbules més llargues que les dels Oviraptòrids, unes extremitats més llargues i gràcils i també se'ls hi destaca més l'estructura caudal en forma de pigòstil. Dins dels Oviraptòrids s'han diferenciat dues subfamílies: els Ingeninins (Ingeniinae) de mida més petita, uns braços més curts i sense cresta i que rep el nom del tàxon mongol Ingenia, i els Oviraptorins (Oviraptorinae) amb una mida major, uns braços més llargs i la presència de cresta. Però aquesta classificació dels Oviraptorosaures està a punt de desaparèixer perquè s'ha descobert que molts Quenagnàtids poden estar més relacionats amb els Oviraptorins del que semblava i que l'Oviraptor seria el més primitiu de la seva família, per tant els Oviraptorins serien els Oviraptòrids més basals (sempre s'han considerat els més evolucionats) i després haurien perdut la cresta i així sorgir els Ingeninins (que sempre s'han considerat més primitius que els Oviraptorins).

Dibuixos del cap de varis Oviraptorosaures de la família dels Oviraptorins. L'exemplar amb la lletra D es va considerar durant molt de temps membre del gènere Oviraptor, però ara molts paleontòlegs el consideren membre d'un altre gènere: Citipati.
Foto: Matt Mart.