Els dinosaures de l'any 2015: Sauròpodes de la Península Ibèrica.

RECONSTRUCCIÓ DEL NEUROCRANI D'UN TITANOSAURE

Lo Hueco és un jaciment de finals del Campanià i principis del Maastrichtià a la província de Conca, on els Sauròpodes Titanosaures són el segon grup més comú, només seguits pels cocodrils. Per ara s'han pogut distingir dos tipus de Titanosaures: un identificat com part del gènere Ampelosaurus i un altre que encara no té ni gènere ni espècie. Entre els fòssils de Titanosaures de Lo Hueco hi ha algunes restes cranials, encara escasses en el registre fòssil dels Sauròpodes en general: un grapat de dents aïllades i dos neurocranis, un d'Ampelosaurus que ja es va estudiar el 2013 i un altre de l'espècie sense classificar, l'estudi del qual es va publicar l'octubre de l'any passat a la revista PlosOne. Tant una investigació com l'altra han estat fetes per científics espanyols del Museu Nacional de Ciències Naturals, de la UNED i de la UAM i nord-americans de la Universitat d'Ohio, sent aquests últims punters en l'estudi dels antics cervells d'animals extingits utilitzant TC.

La reconstrucció del neurocrani d'aquest Titanosaure utilitzant TC ha estat la més precisa feta fins al moment en els Sauròpodes, el que ha portat a una suma considerable de coneixement en el camp de l'estudi d'aquesta part del crani en aquests dinosaures, que en el seu conjunt segueix sent pobre i tot i que en els últims anys hi ha hagut una millora. A l'encèfal de Lo Hueco s'han trobat característiques comuns a tots els encèfals de Sauròpode és la presència d'una hipòfisi excepcionalment gran en un cervell 30 vegades menor que el cervell humà. Entre els trets més derivats que serveixen per intentar situar-lo filogenèticament s'hi troba la trajectòria del sisè verb cranial, que no passa per fossa pituitaria (just ubicada a sota de la hipòfisi) i la contracció dels canals semicirculars (tot i que aquesta contracció és encara més forta en altres Sauròpodes derivats). Aquestes característiques allunyen a aquest exemplar de l'Ampelosaurus i l'acosten a Titanosaures del Gondwana, com el Jainosaurus de l'Índia i els Saltasàurids. Tot i això, la identificació encara no és possible i caldrà esperar a l'estudi de les restes postcranials per confirmar-ho, esperant també que li posin un nom.

La reconstrucció de l'antic cervell del Titanosaure de Lo Hueco (a dalt i a l'esquerra) i l'esquelet del qual prové a mig desenterrar.
Foto: CSIC.

ELS ÚLTIMS TITANOSAURES DEL PIRINEU CATALÀ

L'altra zona de la Península Ibèrica amb una presència considerable de Titanosaures del Cretaci Superior és el Pirineu català, el terreny d'actuació del Grup de Recerca del Mesozoic de l'ICP. Al juliol de l'any passat aquesta institució va publicar dos estudis sobre el registre fòssil del Gres dels rèptils de finals del Maastrichtià localitzat al Berguedà, anomenat així per la gran concentració de fòssils tant de dinosaures com de cocodrils i tortugues, una acumulació possiblement relacionada amb el Límit K/T. És el segon jaciment més recent del Mesozoic europeu, només seguit per un de localitzat a Larcan (França). Un d'aquests estudis, publicat a la revista Historical Biology, es va fixar en un fragment de vèrtebra de Titanosaure trobat durant la campanya 2012/2013. Aquest os es trobava en un principi envoltat d'una matriu de sediment molt compacta, pel que la seva restauració va ser molt costosa i es va tenir que estudiar mitjançant un escàner d'alta resolució. La vèrtebra estava formada per vàries làmines d'os compacte, el que és una evidència de què corresponia a un individu adult. Però el que més crida l'atenció és la seva edat: data de només entre uns 220000 i uns 130000 anys abans del Límit K/T, pel que es converteix en el fòssil de Titanosaure més modern no sols de Catalunya i de la Península Ibèrica, si no també de tota Europa.

Foto del fragment de vèrtebra cervical trobat al Gres dels rèptils, la forma de la vèrtebra sencera i la seva ubicació al cos del Titanosaure.
Foto: ICP.

L'altre estudi de l'ICP sobre el Gres dels rèptils es va publicar a la revista Spanish Journal of Paleontology i conté la descripció d'ossos dels altres rèptils del jaciment, entre els que s'hi troben plaques de Botremídids (tortugues aquàtiques cretàciques), una dent de cocodril, una diàfisi que possiblement seria d'un Teròpode i vàries peces d'Hadrosàurids. D'aquestes dues publicacions juntes es pot treure una conclusió: les evidències del Gres dels rèptils contradiuen el que fins ara es pensava de l'evolució de la diversitat faunística dels dinosaures no aviaris ibèrics (sobretot catalans) just abans de la seva extinció. Els fòssils de Titanosaures en sediments de finals del Maastrichtià són menys comuns que a finals del Campanià i principis del Maastrichtià. En canvi, ho són més els d'Hadrosàurids, pel que fins ara es considerava que durant el Maastrichtià els Hadrosàurids van anant reemplaçant als Titanosaures. El que canvia amb la nova evidència del Gres dels rèptils és que més aviat no hauria hagut cap davallada d'algun grup faunístic de dinosaures abans del Límit K/T, pel que encara falta molt per investigar sobre els Titanosaures. És també una altra prova que aprova la hipòtesi cada vegada més acceptada que els dinosaures no aviaris eren animals molt comuns fa 66-65 M.A. i que la seva extinció va ser sobtada. 

Tres dels fòssils identificats al Gres dels rèptils: la dent de cocodril, una placa de Botremídid i un isqui d'Hadrosàurid.
Foto: ICP.