Els dinosaures de l'any 2015: Ceratopsians a Apalàtxia.

L'Amèrica del Nord de finals del Cretaci estava dividida en dues masses terrestres: Laramídia a l'oest i Apalàtxia a l'est, separades per l'anomenat Mar Interior Occidental que anava des del Golf de Mèxic fins a l'Oceà Àrtic. Els fòssils de dinosaures són força abundants a Laramídia i és d'aquesta regió d'on provenen els dinosaures cretàcics més coneguts. En canvi, els dinosaures són més aviat escassos a Apalàtxia i la seva fauna segueix encara sent poc coneguda. Tots els dinosaures del Cretaci Superior trobats a Apalàtxia pertanyen a unes branques d'aquest gran tronc faunístic que també existeix a Laramídia (Tiranosauroïdeus, Hadrosàurids, Ornitomimosaures, Anquilosaures...), els quals haurien arribat al Nou Món des d'Àsia cap al Cretaci Inferior/Mitjà i l'aparició dels quals seria la causa de l'extinció dels clades dinosaurians que fins dominaven el continent com els Al·losauroïdeus, els Sauròpodes i els Estegosaures, en una època contemporània a aquesta divisió d'Amèrica del Nord. Laramídia continuava estant connectada amb Àsia a través del pont terrestre de l'actual estret de Bering, pel que els dinosaures de la regió occidental van anant evolucionant al mateix ritme que els seus parents de la Xina i de Mongòlia. En canvi, l'aïllament d'Apalàtxia de la resta de masses continentals va fer que els seus dinosaures mantinguessin característiques primitives i que el seu aspecte no variés molt respecte al que tenien durant la seva arribada fins i tot ja ben entrada la part final del Cretaci.

Al setembre passat es va afegir un altre clade força ben documentat a Laramídia a la fauna dinosauriana d'Apalàtxia: els Ceratopsians Leptoceratòpsids, el nom dels quals prové d'una espècie (Leptoceratops) identificada a Alberta i a Wyoming, part de Laramídia durant el Maastrichtià. El Leptoceratòpsid d'Apalàtxia va ser identificat per en Nick Longrich de la Universitat de Bath, el mateix que al 2014 va nombrar al Pentaceratops aquilonius. Va publicar la seva descripció a la revista Cretaceous Research, la mateixa que amb el tàxon anteriorment esmentat, el 12 de setembre. Aquest dinosaure, lamentablement sense nom, està representat per un maxil·lar que anteriorment havia estat assignat a un Hadrosàurid. Procedeix de la Formació Tar Hell del Campanià (75 M.A.) a Carolina del Nord, situada als peus dels Apalatxes, la serralada que dóna nom a l'antiga illa-continent. Aquest maxil·lar es diferencia dels de la resta de Leptoceràtopsids perquè té una forma llarga, prima i corbada cap avall, característiques que en Longrich ha relacionat amb una estratègia alimentària especialitzada, pel que els Leptoceratòpsids d'Apalàtxia també mostren endemisme i estaven subjectes a l'aïllament geogràfic. Aquests trets en el maxil·lar apunten que aquest Leptoceratòpsid oriental va desenvolupar adaptacions per alimentar-se d'una vegetació autòctona diferent a la de Laramídia i, en el cas de ser l'únic dinosaure d'aquestes característiques, estaria absent de competidors i podria haver ocupat nínxols ecològics que li serien molt difícil d'aconseguir en el cas de viure a Laramídia.

Maxil·lar de Leptoceratòpsid de la Formació Tar Hell.
Foto: Cretaceous Research.

Possible aspecte del Leptoceratòpsid propietari del maxil·lar de la Formació Tar Hell. Els Leptoceratòpsids eren Ceratopsians basals que encara no tenien banyes desenvolupades i amb una mida petita. En aquest cas, no seria més gran que un gos.
Foto: Universitat de Bath.

En Longrich dóna suport a la teoria que els dinosaures del Cretaci Superior d'Apalàtxia, Leptoceratòpsids inclosos, serien originaris d'Àsia i, després d'ocupar Laramídia, haurien passat cap a l'est d'Amèrica del Nord abans de la seva separació. Però no deixa de banda les observacions fetes per altres paleontòlegs, que argumenten semblances entre els dinosaures d'Apalàtxia i els d'Europa, pel que en Longrich també considera viable una ruta de poblament que vindria des de les Illes Britàniques o França i que passaria per Groenlàndia. Aquesta hipòtesi és més controvertida que la de la ruta Àsia-Laramídia, donada l'absència de Ceratopsians a Europa Occidental (l'únic Ceratopsià europeu, l'Ajkaceratops, prové d'Hongria). En Longrich és optimista i espera que nous descobriments tant a l'est dels EUA com a Europa acabin d'aclarir el panorama i mostrar quina de les dues teories és la més correcta. 

Imatge de la situació d'Amèrica del Nord al Campanià mostrant les dues possibles rutes dels Ceratopsians per entrar a Apalàtxia.
Foto: Cretaceous Research.