Aepyornithomimus tugrikinensis, Mongòlia torna a la càrrega.

Encara que Mongòlia és un dels països on s'han identificat més tàxons d'Ornitomimosaures, els "dinosaures estruç", no es troben representats de la mateixa manera en tot el territori de la pàtria de Genghis Khan. Els Ornitomimosaures mongols s'han localitzat a les Formacions Nemegt, Bayanshiree i Khukhteeg; dels estatges faunístics cretàcics Maastrichtià, Cenomanià i Albià respectivament. En canvi, la Formació Djadokhta (Campanià) només ha proporcionat dos exemplars d'Ornitomimosaure, incomplets i sense classificació taxonòmica.

Reconstrucció d'un Aepyornithomimus travessant un toll en el desert, a partir del caràcter àrid de la Formació Djadokhta (veure més avall).
Foto: Masato Hattori.

Scientific Reports va portar el 19 de juliol una altra joia de descripció dinosauriana en open access per part del paleontòleg mongol Chinzorig Tsogtbaatar com a autor principal i amb la participació, entre altres, de l'aclamat Philip Currie (que també un Teròpode propi del seu Canadà natal). El dinosaure presentat es tracta del primer Ornitomimosaure binomial de la Formació Djadokhta i el millor conservat dels identificats en aquest horitzó geològic centreasiàtic. El nou "dinosaure estruç està representat per material de l'extremitat posterior consistent en un peu esquerre articulat que conserva l'astràgal, el calcani i el tarsià III, a més de tots els metatarsians i totes les falanges. L'animal rep la nomenclatura Aepyornithomimus tugrikinensis. El nom genèric significa "imitador de l'au (adjectiu clàssic en els Ornitimimosaures) Aepyornis, un gènere d'aus Ratites originari de Madagascar i actualment extint que rep el nom afectuós "d'ocell elefant", a partir de la semblança en l'estructura del peu entre els dos Teròpodes. El nom específic és una referència a Tögrögiin Shire, el jaciment de la Formació Djadokhta on es va trobar l'holotip.

Fotos i dibuixos de l'astràgal (a-d), el calcani (e-f) i el tarsià III (g-h) de l'holotip de l'Aepyornithomimus.
Foto: Tsogtbaatar et al. (2017)/Scientific Reports.

Les autopomorfies o caràcters de diagnòstic de l'Aepyornithomimus són un parell de concavitats al tarsià III, un caput (extrem) distal robust al metatarsià II, contactes corbats entre els extrems proximals dels metatarsians II i IV, l'allargament del quart dit i de les falanges unguals (les ungles o urpes). Les dues característiques dels metatarsians abans esmentades farien que el peu de l'Aepyornithomimus fos arctometatarsalià, el que apropa al nou tàxon mongol als Ornitomimosaures derivats de la família Ornithomimidae i a la vegada l'allunya de les formes primitives com l'Harpymimus i del Deinocheirus. L'anàlisi filogenètica feta al respecte fa dels "dinosaures estruç" del Cretaci inferior una línia successiva de tàxons i just després agrupa en un tronc comú els exemplars del Cretaci superior en els Ornitomímids i els Dinoquèrids (Deinocheiridae, on es troben els Ornitomimosaures de major mida). Dins d'aquest tronc o monofili (d'on vé clade o tàxon monofilètic), l'Aepyornithomimus es troba dins dels Ornitomímids i situat com a tàxon germà dels gèneres nord-americans Ornithomimus i Struthiomimus. Tsogtbaatar i col·laboradors han comparat les longituds dels metatarsians II, III i IV de varis "dinosaures estruç" classificant les mesures per clades (Ornitomimosaures basals, Dinoquèrids i Ornitomímids). L'Aepyornithomimus es troba, en aquest sentit, en una posició intermèdia entre els Ornitomimosaures basals i els Ornitomímids, amb una estructura metatarsiana general semblant a la dels primers però la llargada de l'extrem distal del tercer metatarsià té la proporció més petita de tot el clade, caràcter que el confirma com un Ornitomímid i omple una petita baula per a l'evolució del caràcter arctometatarsalià en els "dinosaures estruç".

Els metatarsians II, III i IV de l'holotip de l'Aepyornithomimus, on s'evidencia el caràcter arctometatarsalià del seu peu. S'indiquen les característiques dels ossos en qüestió.
Foto: Tsogtbaatar et al. (2017)/Scientific Reports.

Tsogbaatar i col·laboradors han investigat les implicacions paleobiogeogràfiques en els Ornitomimosaures i també les paleoecòlogiques en la Formació Djadokhta que han portat la descoberta de l'Aepyornithomimus. Per la banda paleobiogeogràfica, s'han proposat tres hipòtesis de dispersió entre Àsia i Amèrica del Nord a través de l'Estret de Bering durant el Campanià tenint en compte la informació filogenètica explicada abans. La primera proposa una sola migració cap a Amèrica del Nord sense retorn cap a Àsia. La segona explica que, després d'una primera dispersió cap al Nou Món, els Ornitomímids del clade Ornithomimus-Struthiomimus-Aepyornithomimus van tornar cap al Vell Món. La tercera consisteix en que l'Ornithomimus i el Struthiomimus van arribar a territori dels actuals Canadà i EUA en dos moviments independents entre si. Per la banda paleoecòlgica, els ecosistemes del Campanià (Formació Djadokhta) i del Maastrichtià (Formació Nemegt) de Mongòlia eren bastant diferents entre si. Mentre que en el primer període l'ambient era sec i sense un sistema fluvial permanent (amb certa semblança amb l'actual Desert del Gobi), en el segon període es van desenvolupar ecosistemes més humits amb gran quantitat de cursos d'aigua. Tot i la diferència, s'han localitzat els mateixos tipus de dinosaures (Hadrosàurids, Oviraptorosaures, Dromeosàurids, Troodòntids i aus) tant a Djadokhta com a Nemegt, pel que els animals estarien igualment adaptats als hàbitats secs i humits. Això també seria el mateix per als Ornitomimosaures que gràcies a l'Aepyornithomimus estan representats sense dubtes a Djadokhta. L'Aepyornithomimus, al ser un tàxon plenament del Campanià, també es tracta de l'Ornitomímid més antic identificat al continent asiàtic.

Falanges I, II, III i IV de l'holotip de l'Aepyornithomimus en vistes dorsal (a), ventral (b), lateral (c) i medial (d).
Foto: Tsogtbaatar et al. (2017)/Scientific Reports.