El Tiranosaure no era de córrer.

Aquest estiu toca passar revisió al "rei dels dinosaures". Si al juny vam veure la polèmica provocada per la presència o no de filaments al cos del Tiranosaure, el mes de juliol ha estat el d'un altre aspecte que ha provocat molt de debat i que també ha influenciat en la visió popular del rex: la locomoció. Pel que fa a la recerca acadèmica, les investigacions estan dividides entre les que postulen un comportament corredor del Tiranosaure, recolzades per la longitud i gracilitat considerables de les extremitats, i les que indiquen més aviat el contrari, argumentant que els músculs d'un animal bípede tan gran no podrien aguantar moure's tant ràpid. Respecte a la cultura popular, el Tiranosaure sempre ha quedat com aquell atacant a gran velocitat que persegueix al tot-terreny a Parc Juràssic. Pel que a molta gent, a l'igual que amb les plomes, aquesta imatge, sempre més terrorífica, és la que ha quedat. 

L'última aportació l'ha donada l'equip d'en William Sellers (Universitat de Manchester) publicada a la PeerJ el dia 18 d'aquest mes. L'estudi d'en Sellers i col·laboradors es defineix per anar encara un pas més enllà del que s'ha fet anteriorment en la investigació de la locomoció dels animals fòssils en general i del Tiranosaure en particular. El que han fet ha estat combinar dues tècniques diferents en l'estudi biomecànic dins d'una nova matriu única: el MBDA (multibody dynamic analysis), que consisteix en l'aplicació de varis elements del possible cos vivent de l'animal com els teixits tous i la interacció amb el sòl, i el SSA (skeletal stress analysis), que fa referència a com reaccionen els ossos durant el moviment de la criatura. La nova matriu s'anomena "simulació multifísica" i només donarà suport a les propostes que compleixin tots els criteris abans esmentats.

Reconstrucció en 3D d'un esquelet de Tiranosaure on s'hi assenyalen en blau les articulacions òssies i en vermell els contactes múscul-os.
Foto: Sellers et al. (2017)/PeerJ.

La primera revelació respecte a la locomoció del T.rex l'ha donada l'anomenada Nombre Froude, una mesura de la velocitat depenent de la mida corporal de l'animal i que serveix per mesurar la velocitat al córrer de vàries espècies. El Nombre Froude del rex es troba al voltant del 1.0 quan la pressió esquelètica arriba als 100 MPa (megapascals), sent aquest el límit del que s'anomena marxa, el caminar. Els pics de l'estrès dels ossos de les extremitats indiquen que les majors mesures en aquest criteri són degudes a la flexió de braços i cames i també compleixen les mesures donades pel Nombre Froude de que les fases de major velocitat tenen un component aeri, és a dir, que els peus no toquen a terra. Aquest últim comportament es troba associat a la cursa. Això indica que el córrer podria portar grans càrregues per al Tiranosaure, pel que aquesta no seria la seva forma preferent de moure's. La conclusió donada per Sellers et al. és que el rang de velocitats màximes en els T.rex adults es redueix de manera dràstica dins de l'espectre de la marxa. Això es podria aplicar a altres Teròpodes carnívors de més d'una tona de pes com el Giganotosaurus o el Mapusaurus, encara que per probar-ho es necessitarà la comparació amb animals bípedes vivents.

Gràfics que mostra els pic d'estrès de tres regions de l'extremitat posterior del Tiranosaure (cuixa, cama i tars) al aplicar pressions d'entre 50 i 800 MPa fins 1,5 segons.
Foto: Sellers et al. (2017)/PeerJ.

El següent pas per desenmascarar en l'estudi de la locomoció del T.rex serà el de provar en aquest dinosaure un tipus de locomoció que, ja en l'article del que us parlo avui, s'ha indicat com una possibilitat, el grounded running (que es podria traduir com "córrer a terra"). Aquest tipus de marxa es característic dels cosins del rei dels dinosaures, les aus, i es caracteritza per dur a terme el moviment típic de la cursa però sense tenir que aixecar el peu del substrat. Però el més important sobre els resultats de Sellers et al. es troba en les seves implicacions en la ontogènia i la paleobiologia del T.rex. Per una banda, se sap que el tronc de l'animal es feia més gran i les extremitats es feien més lleugeres mentre creixia. Això recolzaria la hipòtesi de que els Tiranosaures juvenils encara podien moure's més ràpid que els seus equivalents adults. Pel que respecta a la paleobiologia, en un principi no hi hauria cap canvi en la seva forma de comportar-se amb l'aliment. Seria un depredador i no un carronyaire ja que aquesta restricció en la locomoció a mesura que es creix també la presenten els dinosaures herbívors de més d'una tona que podrien ser les seves preses, pel que els dos tipus d'animals estarien igualats en aquest sentit.

Simulació en 3D de la locomoció del Tiranosaure, de la qual prové el detall mostrat a la primera foto.
Foto: Universitat de Manchester.