Avui us presento una entrada "calaix de sastre" sobre noves espècies de dinosaures presentades aquests 4 primers mesos de 2019 que, malgrat ser de clades, continents i períodes diferents, mostren alguna singularitat pel que fa al seu nom, el seu context espacial i temporal, la seva classificació taxonòmica o la història del seu descobriment.
EL DESTRUCTOR DE CIUTATS DE LA PATAGÒNIA
Amb aquest títol de connotacions sensacionalistes presento el primer dinosaure d'aquest article, el qual es tracta de l'última incorporació a l'excepcional fauna de Titanosaures gegants del Cretaci de l'Argentina. El 28 de març en Leonardo Filippi (Museu Municipal Argentí Urquiza, Rincón de los Sauces), en Leonardo Salgado (CONICET, Buenos Aires) i l'Alberto Garrido (Museu Provincial de Ciències Naturals Juan Olsacher, Zapala) van presentar, a la revista Cretaceous Research, el Kaijutitan maui. El Kaijutitan està basat en un esquelet parcial procedent del jaciment de Cañadón Mistringa, localitzat a prop de Rincón de los Sauces (província de Neuquén) i pertanyent a la Formació Sierra Barrosa (Cretaci superior Coniacià, 90-86 M.A.). L'esquelet mostra tant ossos axials (vèrtebres cervicals, costelles dorsals i vèrtebres caudals) com apendiculars (escàpula, húmer, fèmur i tíbia) i també cranials (un neurocrani complet). La impossibilitat de distingir sutures entre els varis ossos del neurocranis indica que l'holotip del Kaijutitan era un adult.
 |
| Fotos i dibuixos del neurocrani de l'holotip del Kaijutitan. Foto: Filippi, Salgado & Garrido (2019)/Cretaceous Research. |
El nom genèric Kaijutitan és una unió de la paraula japonesa kaiju (referent als monstres típics del cinema de ciència-ficció japonès, que semblen estar basat en dinosaures i que tenen com a representant més famós al Godzilla) i del sufix grec -titan típic dels Titanosaures. El nom específic maui és l'aplicació del genitiu del llatí a MAU, l'abreviació del Museu Municipal Argentí Urquiza. Dos dels ossos apendiculars de l'holotip del Kaijutitan són l'húmer i el fèmur, els quals, no obstant, estan incomplets i, per tant, no es pot fer una estimació clara de les seves dimensions, encara que la comparació amb ossos d'altres Sauròpodes ha fet suposar a en Filippi, a en Salgado i a en Garrido que pesaria entre 38 tones (el pes del Giraffatitan) i 60 tones (el pes del Notocolossus) i que mesuraria entre 25 i 30 m de longitud.
Algunes de les característiques de diagnòstic del Kaijutitan són uns tubera basilaria (processos annexos de la part inferior de la cara posterior del neurocrani) un pas de l'artèria cariòtida del coll que es troba entre el procés basipterigoide (extensions òssies que ajunten el neurocrani amb el paladar) i els tuberia basilaria (processos annexos de la part inferior de la cara posterior del neurocrani), unes vèrtebres cervicals anteriors presenten les apòfisis espinoses bifurcades (que també és un tret característic d'alguns Diplodocoïdeus, pel qual és un caràcter que va evolucionar de forma independent en diferents llinatges de Sauròpodes), unes costelles dorsals que no tenen obertures pneumàtiques a la seva part superior, una escàpula que no mostra cap protuberància i una cresta cnemial de la tíbia que sobresurt cap endavant. L'anàlisi filogenètica del Kaijutitan el recupera com un Titanosaure basal, sent el tàxon germà de la unió entre l'Epachthosaurus (Cretaci superior Turonià de l'Argentina) i el clade Eutitanosauria (tots els Titanosaures menys els Longkosaures i els Andesàurids). Per acabar, s'ha de destacar que el Kaijutitan és el Titanosaure més basal amb vèrtebres caudals procèliques.
 |
| Escultura de ferro d'un Titanosaure a l'entrada de Rincón de los Sauces. Foto: Letters from Gondwana. |
L'INTRÚS DE LES QUATRE BARRES
Després de que l'any passat es donés a conèixer l'Adynomosaurus, aquest 2019 Catalunya també ha incorporat un nou dinosaure al seu registre fòssil. A l'igual que l'Adynomosaurus, el dinosaure del qual vaig a parlar ara prové dels jaciments de la Formació Tremp (Cretaci superior Maastrichtià-Paleocè Thanetià, 68-56 M.A.) localitzats a Isona i Conca Dellà (Pallars Jussà), però a diferència d'aquest, no es tracta d'un Hadrosàurid sinó d'un Rabdodòntid. El dinosaure en qüestió, anomenat Pareisactus evrostos, va ser presentat per en Javier Párraga (Museu de la Conca Dellà, Isona i Conca Dellà) i per l'Albert Prieto-Márquez (Institut Català de Paleontologia, Sabadell) a la revista Zootaxa el 13 de febrer del 2019 i es tracta del tercer Ornitòpode del Maastrichtià dels Pirineus catalans (després de l'Adynomosaurus i el Pararhabdodon) i el cinquè dinosaure mesozoic de tot Catalunya.
 |
| Escàpula de l'holotip del Pareisactus. Foto: Párraga & Prieto-Márquez (2019)/Zootaxa. |
 |
| Anàlisi filogenètica dels Ornitòpodes acompanyada de les escàpules d'algunes espècies, entre les quals hi ha la del Pareisactus (amb el nom indicat en negreta). Foto: Párraga & Prieto-Márquez (2019)/Zootaxa. |
L'holotip del Pareisactus és una escàpula que es va identificar dins de l'excepcional acumulació de fòssils d'Hadrosàurids sense identificar del jaciment de Basturs Poble. El fet de no tractar-se d'una escàpula d'Hadrosàurid es troba en l'origen del nom genèric del dinosaure, el qual prové de pareisaktos, la paraula grega per a "intrús". Per la seva banda, el nom específic prové de la paraula grega euroostos ("robust"). L'holotip del Pareisactus faria 3 m de llargada, unes dimensions mitjanes per a un Ornitòpode. El Pareisactus es troba caracteritzat per tres característiques de l'escàpula: una extensió dorsoventral de la constricció proximal de l'os que és tan profunda com ho és de gruixuda, una superfície lateral de la regió proximal de l'os que forma una coberta profunda i gruixuda de la fossa deltoide i un eix llarg de la fossa glenoida que representa la meitat de la profunditat màxima de la regió proximal de l'escàpula. A l'anàlisi filogenètica, el Pareisactus es va recuperar com un Rabdodòntid que és el tàxon germà del Rhabdodon, amb el qual comparteix una cresta deltoide ben marcada però que es diferencia per l'absència en el primer d'una ampliació en forma de ganxo a l'extrem de l'escàpula i la presència també en el primer d'un solc més profund per a la inserció dels músculs deltoides.
 |
| Reconstrucció d'un Pareisactus. Foto: Cisiopurple. |
UN GEGANT ASIÀTIC A L'ÀFRICA
Malgrat dur-se a terme entre el 1909 i el 1912, les expedicions paleontològiques alemanyes a la Formació Tendaguru (Juràssic superior-Cretaci inferior) de Tanzània continuen sent motiu d'estudi de molts paleontòlegs a causa de la gran quantitat de fòssils que es van portar cap a Alemanya i la pèrdua de part de les restes i del material documental original amb la Segona Guerra Mundial, un estudi que dóna resultats molt interessants. El 25 de gener es va publicar a la revista Zoological Journal of the Linnean Society una revisió dels suposats fòssils de Titanosaures de Tendaguru encapçalada per en Philip Mannion (Col·legi Imperial, Londres) i en Paul Upchurch (Universitat de Londres), que va tenir entre els seus resultats la creació de la nova espècie Wamweracaudia keranjei, el qual es tracta també del primer Mamenquisàurid identificat fora de la Xina.
El nom genèric Wamweracaudia és la unió de "wamwera", el nom de l'ètnia autòctona de la regió on es van trobar els fòssils dels dinosaures, i del sufix llatí -caudia ("cua"), mentre que el nom específic keranjei és un homenatge a en Mohammadi Keranje, el capatàs indígena de les excavacions que van desenterrar les restes d'aquests Sauròpodes. L'holotip del Waamweracaudia és una sèrie de trenta vèrtebres caudals anteriors i mitjanes, dues apòfisis espinoses de vèrtebres caudals aïllades i dos xebrons que va ser interpretada el 1929 com restes de l'espècie de Sauròpode Gigantosaurus robustus (la qual va esdevenir l'espècie tipus d'un nou gènere, Janenschia robusta, el 1991) per part d'en Werner Janensch, el màxim responsable de la campanya de Tendaguru. Des del 2000 que s'havia considerat aquesta cua com no-pertanyent al gènere Janenschia i des del 2014 que s'havia barallat la seva condició de Mamenquisàurid. El propietari d'aquestes vèrtebres faria uns 15 m de longitud si presentés una constitució semblant a la del Janenschia, i 20 m o més si tingués la constitució pròpia dels Mamenquisàurids amb el seu coll extremadament llarg.
 |
| Vèrtebres cervicals de l'holotip del Wamweracaudia. Foto: Mannion et al. (2019)/Zoological Journal of the Linnean Society. |
El Wamweracaudia presenta entre les seves característiques de diagnòstic unes apòfisis espinoses de les vèrtebres caudals anteriors que mostren una zona aspra al costat davanter del seu terç superior i una cara inferior de les vèrtebres caudals mitjanes força comprimida i que forma una cresta en comptes d'una superfície plana. Hi ha dues característiques del Wamweracaudia que el situen dins dels Mamenquisàurids: uns processos transversos de les vèrtebres caudals anteriors que estan fortament corbats cap als costats i un parell d'orificis o tubercles a l'articulació de les vèrtebres caudals anteriors amb les costelles. A l'anàlisi filogenètica, el Wamweracaudia s'ha recuperat com el tàxon germà del gènere tipus xinès Mamenchisaurus, amb la qual comparteix vèrtebres caudals procèliques. L'existència d'un Mamenquisàurid africà indica que aquests Sauròpodes es van diversificar molts milions d'anys abans del que es pensava, abans de l'aïllament de l'Àsia Oriental al Juràssic mitjà, i que estaven distribuïts en un principi per més d'un continent. Seguint l'estat actual de les investigacions, la Formació Tendaguru presenta tots els llinatges de Sauròpodes existents entre el Juràssic mitjà i el Cretaci inferior: Turiasaures (Tendaguria), Dicreosàurids (Dicraeosaurus), Diplodòcids (Tornieria), Braquiosàurids (Giraffatitan) i Mamenquisàurids. En Mannion, en Upchurch i els seus col·laboradors han establert tres fenomens en la composició faunística dels Sauròpodes de Tendaguru: l'arribada de "colls llargs" procedents d'Europa i Amèrica del Nord (Braquiosàurids i Turiasaures), l'evolució d'espècies pròpies de l'Àfrica (Dicreosàurids i Diplodòcids) i extincions regionals que van restringir l'àmbit de Sauròpodes amb una distribució anteriorment estesa (Mamenquisàurids).
 |
| Reconstrucció d'un Wamweracaudia. Foto: Cisiopurple. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada