Qijianglong goukr, nou Sauròpode Mamenquisàurid del Juràssic superior de la Xina.

Ja fa just un mes que hem començat el 2015 i encara tinc que acabar la meva recopilació sobre els dinosaures descrits el 2014. Amb això, podria semblar que no estic atent a les novetats paleontològiques. Però si que m'he adonat d'un dels primers tàxons de dinosaures descrits enguany i que el descobriment del qual ja s'ha donat a conèixer a la premsa, el Qijianglong goukr, un nou membre de l'espectacular fauna de Sauròpodes de la Xina.
Ha estat a descrit per paleontòlegs canadencs de la Universitat d'Alberta i paleontòlegs xinesos de diverses institucions a la Journal of Vertebrate Paleontology a partir d'un esquelet parcial descobert el 2006 durant unes obres a prop de la ciutat de Qijiang, a la regió de Chongqing, al sud de la Xina (de la qual prové el nom genèric, a més de la ja tradicional denominació -long com a substituta asiàtica de -saurus). L'holotip es molt especial entre el registre dels Sauròpodes en general perquè es va trobar el crani enganxat a les vèrtebres cervicals, un fet gairebé excepcional ja que els cranis dels Sauròpodes són molt petits comparats amb el seu gegantesc cos i es sol despendre molt fàcilment durant la fossilització.
El Qijianglong forma part dels Mamenquisàurids, una de les famílies de Sauròpodes més característiques del Juràssic xinès, coneguts pels seus colls, els més llargs entre els dinosaures, que podien mesurar gairebé la meitat de la seva longitud total. El Qijianlong és el primer Mamenquisàurid de finals del Juràssic que no pertany al gènere Mamenchisaurus, el tàxon tipus de la  família (tots els altres són del principi i de mitjans del període). Es també força diferent que molts dels seus parents, el que indica que entre els Mamenquisàurids, els fòssils dels quals només s'han descobert a la Xina, hi havia tantes diferències com entre Sauròpodes de diferents continents. Cap altre tipus de Sauròpode de cap altra regió ni de cap altra època va desenvolupar uns colls com els dels Mamenquisàurids, prova de que aquests dinosaures van prosperar aïllants de la resta de Sauròpodes, sense la competència d'altres clades.
A més, el coll del Qijianglong mostra que era molt rígid i que corbava millor el coll de forma vertical que de forma horitzontal.

Vèrtebres cervicals de l'holotip de Qijianglong.
Foto: Journal of Vertebrate Paleontology.

Reconstrucció del Qijianglong perseguit per dos Teròpodes.
Foto: Cheung Chungtat.

Els dinosaures de l'any: Més Hadrosàurids descrits el 2014.

Com indica el títol, aquí hi ha les breus descripcions de quatre tàxons d'aquest clade d'Ornitòpodes descrits l'any passat.

ADELOLOPHUS HUTCHISONI

Hadrosàurid Lambeosaurí del Cretaci superior Campanià de la Formació Wahweap a Utah, Estats Units. Només se'n coneix un fòssil, un maxil·lar conservat al Museu de Paleontologia de la Universitat de Califòrnia. El fòssil es de fa 77 M.A., a mitjans del Campanià, una època en que el registre fòssil d'Hadrosàurids nord-americans es força rar. A més, és el Lambeosaurí més antic del continent. El seu nom genèric vol dir "cresta desconeguda" (del grec adelos "incert" i lophos "cresta"), en referència a que no se sap si tenia cresta cranial com altres parents seus com el Parasaurolophus i el Lambeosaurus per la falta de material. El nom específic va dedicat a Howard Hutchison, paleontòleg que va trobar l'holotip.

GONGPOQUANSAURUS MAZONGSHANENSIS

El nom d'aquest Hadrosauroïdeu basal no Hadrosàurid del Cretaci inferior Albià de la Xina, ja s'ha encunyat abans, tot i que es va mantenir com a nomen nudum (denominació a la que li fallen diversos criteris científics) fins el 2014. Això va passar perquè l'holotip, un esquelet parcial tant amb crani com amb restes postcranials procedent de la Formació Zhonggou del Grup Xinminbao a prop de la localitat de Mazongshan (de la qual prové el nom específic) a la província de Gansu, va ser desenterrat el 1992 i nombrat com Probactrosaurus mazongshanensis el 1997. Estudis posteriors van trobar que P. mazongshanensis era menys derivat respecte als Hadrosàurids, i per tant, més a prop filogenèticament, que l'espècie tipus de Probactrosaurus, P. gobiensis (que és un Iguanodòntid força proper als Hadrosàurids). A partir d'aquestes dades, es va suggerir que es tractava d'un nou gènere, al qual se li va posar el nom de Gongpoquansaurus, tot i que es va mantenir el mateix nom específic. Però, com ja s'ha esmentat al principi, no es va fer oficial l'any passat.

PLESIOHADROS DJADOKHTAENSIS

Hadrosauroïdeu no Hadrosàurid procedent del Cretaci superior Campanià de la Formació Djadokhta, Mongòlia, de la qual prové el nom específic. El nom genèric significa "proper als Hadrosàurids" (del grec plesios "a prop" i hadros "pesant", com a abreviació d'Hadrosaurus). Està basat en un esquelet parcial amb crani inclós procedent d'Alag Teg, una de les localitats de la Formació Djadokhta.

AUGUSTYNOLOPHUS MORRISI

Hadrosàurid de la tribu biològica Saurolophini del Cretaci superior Maastrichtià de la Formació Moreno a Califòrnia, Estats Units, descrit primerament com una espècie de Saurolophus (S.morrisi) el 2013. L'holotip consta d'un esquelet parcial descobert el 1939. També s'ha descrit a partir d'un altre esquelet parcial (paratip) força més petit que l'holotip. El nom genèric va dedicat a la família Augustyn, que ha estat molt generosa en finançar expedicions paleontològiques a Califòrnia, junt amb la terminació hel·lènica per cresta. El nom específic s'ha posat en homenatge al paleontòleg William Morris, que va estudiar per primera vegada els fòssils de l'Augustynolophus assignant-los a Saurolophus sp. En l'estudi, publicat per la Geological Magazine de la Universitat de Cambridge, en el crani holotip s'observen diferències notables per expulsar al Saurolophus morrisi d'aquest gènere i crear el nou gènere Augustynolophus. Posseïa una cresta nasal que acabava en una punta triangular que s'estenia sobre el sostre cranial.

L'Augustynolophus és el segon Hadrosàurid nord-americà de finals del Maastrichtià, just abans del Límit K/T, el que indica una major diversitat faunística en els dinosaures d'aquesta època (molts estudis han mostrat que just abans de la caiguda del meteorit que els va portar a l'extinció, la seva diversitat faunística ja estava molt desgastada). També dóna suport a la teoria de la separació faunística en províncies de l'antiga Laramidia.

Esquelet reconstruït de Probactrosaurus mazongshanensis (=Gongpoquansaurus)
Foto: Viquipèdia.

Crani holotip d'Augustynolophus morrisi.
Foto: Geological Magazine.

Els treballs on s'han descrit a l'Adelolophus, el Gongpoquansaurus i el Plesiohadros s'han recollit al llibre Hadrosaurs d'Iindiana University Press, editat per David Eberth i David Evans.

Els dinosaures de l'any: Més Tireòfors descrits el 2014.

Just abans d'acabar el 2014, el paleontòleg rus Roman Ulansky va publicar un treball en que revisava la filogènia dels Tireòfors basals i els Estegosaures del qual van sortir vuit nous gèneres i quatre noves espècies de gèneres ja coneguts:

ANDHRASAURUS INDICUS

Escelidosàurid (Tireòfor basal) del Juràssic inferior Pliensbachià-Toarcià de l'Índia. L'holotip es va trobar a la Formació Kota a l'estat d'Andhra Pradesh, del qual deriva el nom genèric del dinosaure. L'holotip està compost d'un crani, 30 osteoderms i vèrtebres. L'Andhrasaurus era un dinosaure força petit d'entre 2,5 i 3 m de longitud. Tenia un crani estret semblant al del Scelidosaurus, tot i que el maxil·lar era més allargat i la mandíbula inferior era més gruixuda.

Els noms dels gèneres descrits per Roman Ulansky ja s'havien proposat abans per altres paleontòlegs en anys anteriors, tot i que no s'havien considerat vàlids. En el cas de l'Andhrasaurus, aquest va rebre aquest nom inicialment el 2002 per Naht, Yadagiri i Moltra. Aquests investigadors van apuntar la possibilitat de que es podria tractar d'un Anquilosaure basal. Algunes de les característiques que senyalen per a aquesta hipòtesi són que l'Andhrasaurus té denticles tant a la cara anterior com posterior de les dents, tot i que aquesta característica també la comparteix amb els Escelidosàurids i els Estegosaures.

SINOPELTOSAURUS MINIMUS

També anomenat Sinopelta minima, és un Escelidosàurid de la Formació Lufeng del Juràssic inferior Hettangià-Pliensbachià de la província xinesa de Yunnan. L'holotip està compost de la part distal d'una tíbia i d'un peroné, un astràgal, un calcani i un metatarsià. El nom va ser proposat inicialment per Irmis i Knoll el 2008.

SCELIDOSAURUS ARIZONENSIS

Nova espècie de Scelidosaurus, gènere conegut sobretot d'Anglaterra amb l'espècie tipus Scelidosaurus harrisonii, procedent d'Arizona, de la Formació Kayenta del Juràssic inferior Sinemurià-Pliensbachià. Els únics fòssils trobats són alguns osteoderms, mentre que els fòssils d'Anglaterra es componen d'esquelets complets. Va ser proposat inicialment per Padian el 1987. És una  prova més de que els dinosaures d'Europa podien haver viscut a Amèrica del Nord durant l'etapa del Pangea.

AMARGASTEGOS BREVICOLLUS

Estegosàurid del Cretaci inferior Barremià-Aptià d'Argentina, procedent de la Formació La Amarga de Neuquén. El nom específic prové perquè les vèrtebres cervicals de l'holotip eren curtes. A més d'això, l'holotip també presenta osteoderms, vèrtebres caudals i un os supraorbital del crani. L'Amargastegos és un dels pocs Estegosàurids de l'Hemisferi sud. Va ser proposat inicialment per Bonaparte el 1996.

EOPLOPHYSIS VETUSTUS

Estegosàurid del Juràssic mitjà Bathonià d'Anglaterra, procedent de la Formació Sharp's Hill a Oxfordshire i de la Formació Chipping Norton a Gloucestershire. Ulansky va renombrar a Omosaurus vetutstus, proposat per Von Huene el 1910. Aquesta espècie ha estat reinterpretada moltes vegades: el 1964 se li va canviar el nom per Dacentrurus vetustus. A la dècada del 1980 va tornar a ser vàlid la denominació proposta originalment 70 anys abans. Després va tornar a la posició de nomen dubium i fins i tot va ser expulsat dels Estegosàurids i classificat com un Dinosauria indeterminat, perquè es van observar característiques compartides amb els Sauròpodes, però no cap tret exclusiu dels Estegosàurids.
Ulansky s'ha basat per fer la seva descripció de l'Eoplophysis en un fèmur (l'holotip trobat per Von Huene), costelles cervicals i dorsals, espines caudals i plaques dèrmiques.

FERGANASTEGOS CALLOVICUS

Estegosàurid del Juràssic mitjà Callovià (del qual ve el nom específic) de la Vall de Ferganà (de la qual prové el nom genèric), Kirguizistan, de la Formació Balabansai. El nom va ser proposat inicialment per Averianov, Bakirov i Martin el 2007. L'holotip consta de 4 vèrtebres dorsals. Els autors originals creien que el diagnòstic d'aquestes vèrtebres era massa poc com per proposar un nom binomial, amb el que Ferganastegos va quedar en desús, tot i que Ulansky va veure suficients diferències amb altres Estegosàurids com per fer reviure la denominació. 

SIAMODRACON ALTISPINUS

Estegosàurid del Juràssic superior (estatge faunístic incert) de la Formació Phu Kradung, Tailàndia. L'holotip està compost d'una única vèrtebra dorsal. Va ser proposant inicialment per Buffetaut, Suteethorn i Tong el 2001. El seu nom genèric significa "drac siamès" (de Siam, denominació antiga de Tailàndia). I l'específic, "espines altes".

CHUNGKINGOSAURUS GIGANTICUS I CHUNGKINGOSAURUS MAGNUS

Dues noves espècies del gènere Chungkingosaurus, Estegosàurid Kentrosaurí del Juràssic superior Oxfordià de Sichuan, Xina (Formació Shangshaximiao). Van ser proposats inicialment per Dong, Zhou i Zhang el 1983, els mateixos paleontòlegs i el mateix any que al gènere i a l'espècie tipus, Chungkingosaurus jiangbeiensis. El C. giganticus està basat en vèrtebres caudals i sacres, un húmer, un fèmur, una tíbia i un peroné. El C. magnus està basat en una escàpula, un ílium, un sacre i un isqui.  

NATRONASAURUS LONGISPINUS

Estegosàurid Kentrosaurí del Juràssic superior Kimmeridgià-Titonià de la Formació Morrison al comtat de Natrona, Wyoming (del qual ve el nom genèric). L'holotip està compost d'un esquelet postcranial parcial que inclou 42 vèrtebres, un sacre fragmentari, dos isquis, part d'un pubis, un fèmur dret, diverses costelles i 4 espines dèrmiques caudals (grans prolongacions d'os que sobresurten de la cua de molts tàxons d'Estegosàurids i a les quals es deu el nom específic).
Natronasaurus és el nom amb el que Ulansky a rebatejat al Stegosaurus longispinus, proposat per Gilmore el 1914. A diferència d'altres espècies de Stegosaurus, aquesta tenia les espines dèrmiques considerablement més llargues. Alguns paleontòlegs ho han interpretat com a resultat de l'ontogènia o del dimorfisme sexual, és a dir, que mentre els altres fòssils de Stegosaurus pertanyen a mascles adults, S. longispinus és diferent perquè es tracta d'un subadult o una femella. Mentre que altres, inclòs Ulansky, senyalen que les espines dèrmiques llargues són característiques del Kentrosaurus de la Formació Tendaguru (Tanzània), amb el que S. longispnius no seria un Stegosaurus, si no una espècie nord-americana de Kentrosaurus o un membre de la subfamília Kentrosaurinae. Aquesta última conclusió és a la que ha arribat el paleontòleg rus.

SALDAMOSAURUS TUVENSIS

Estegosàurid Kentrosaurí del Juràssic superior (estatge faunístic incert) de la Formació Saldam (de la qual  deu el nom genèric) a la República de Tuvà (de la qual prové el nom específic), Rússia. Ha estat documentat a partir d'una possible caixa cranial i algunes vèrtebres de les quals no s'ha pogut identificar a la part de la columna que pertanyen. Va ser proposat inicialment per Averianov, Leschinskiy, Kudryavtsev i Zabelin el 2007.

WUERHOSAURUS MONGOLIENSIS

Nova espècie procedent del Cretaci inferior Aptià-Albià de les Formacions Dzunbain i Khukhtyk a Mongòlia del gènere Wuerhosaurus, els primers fòssils del qual es van trobar a la Formació Lianmuging a la Xina. L'espècie mongola s'ha identificant a partir de vèrtebres dorsals i caudals i dos pubis. W. mongoliensis va ser proposat inicialment per Alifanov, Tumanova i Kurzanov el 2005.

Roman Ulansky és un paleontòleg freelance que no treballa per a cap institució de recerca. Els tàxons descrits en el seu treball s'han registrat al Zoobank, el Registre Oficial de la Nomenclatura Zoològica, el que indica que poden ser vàlids i utilitzats en treballs ulteriors, tot i que hi ha la possibilitat que un dia deixin de ser-ho.

Dibuix d'un Andhrasaurus indicus amb els ossos documentats.
Foto: Roman Ulansky.

Dibuix d'un Natronasaurus longispinus amb els ossos documentats.
Foto: Roman Ulansky.

Els dinosaures de l'any: Més Sauròpodes descrits el 2014.

Dins d'aquest grup, el Dreadnoughtus ha estat el rei indiscutible el 2014. Però l'any passat també es van descriure molts més Sauròpodes, alguns dels quals han passat gairebé desapercebuts per a la majoria de la gent.

TAMBATITANIS AMICITIAE

Prové del Japó, una regió on encara no s'han documentat molts dinosaures basats en restes postcranials, ja que gairebé tots els fòssils recuperats a l'arxipèlag són dents. Del Tambatitanis, per sort, encara s'ha pogut recuperar una bona part de l'esquelet. L'holotip està basat en un esquelet parcial que inclou la majoria del crani, part de la mandíbula inferior, part del coll, les vèrtebres dorsals, sacres i caudals, les costelles, els xebrons, un pubis i un ílium. Va ser descobert el 2006 i procedeix de la Formació Sasayama del Cretaci inferior Albià, a prop de la ciutat de Tamba a la prefectura de Hyogo, d'on ve el nom genèric, a més de titanis, una terminació molt utilitzada en els Sauròpodes per la seva gran mida. El nom específic amicitiae ve d'amistat, perquè el fòssil va ser descobert per dos investigadors que eren molt amics: Murakami Shigeru i Adachi Kiyoshi. El Tambatitanis va ser presentat a la revista Zootaxa.

Les vèrtebres caudals del Tambatitanis tenen les apòfisis espinoses corbades en forma de ganxo, mentre que en la majoria dels Sauròpodes apunten cap amunt. No seria un Sauròpode molt gran, faria uns 15 metres de llargada.

L'anàlisi filogenètic mostra que el Tambatitanis formava part dels Euholopòdids (Euholopodidae) una família de Titanosauriforms basals endèmica de l'Àsia Oriental. Tot i això, els ossos del crani s'assemblen als dels Titanosaures més evolucionats, amb el que també s'ha suggerit que pertanyia a un altre tipus de dinosaure.

Esquelet holotip de Tambatitanis.
Foto: Zootaxa.

Vèrtebres de l'holotip de Tambatitanis.
Foto: Zootaxa.

HUANGSHANLONG ANHUIENSIS

Prové de la província xinesa d'Anhui, sent el segon dinosaure procedent d'allà, després del Paquicefalosaure Wannanosaurus, i el primer del Juràssic (el Wannanosaurus és del Cretaci). L'holotip del Huangshanlong va ser descobert el 2002 durant les obres en una carretera al comtat de Shexian, a la ciutat-prefectura de Huangshan (del qual rep el nom genèric, afegint la terminació xinesa per drac). Està compost de tres ossos de les extremitats anteriors: un húmer de 91 cm, un cúbit de 60 cm i un radi de 52 cm. Des del punt de vista geològic, aquests fòssils pertanyen a la Formació Hongqin, del Juràssic mitjà. Tot i que la mida del Huangshanlong no està clara, per les estimacions fetes a partir dels ossos de l'holotip arribaria a fer 15 metres d'alçada. El Huangshanlong pertany a la família dels Mamenxisàurids, típics del Juràssic mitjà de la Xina. La seva descripció va ser publicada a finals d'any a la revista xinesa Vertebrata PalAsiatica, sent un dels últims dinosaures que es van donar a conèixer el 2014.

Húmer de Huangshanlong vist des de diferents angles.
Foto: Vertebrata PalAsiatica.

Radi i cúbit de Huangshanlong.
Foto: Vertebrata PalAsiatica.

YONGJINGLONG DATANGI

Aquest també prové de la Xina, però de la província de Gansu, al nord-oest del país. Els fòssils Yongjinglong van ser descobert el 2008 en un jaciment del Grup Hekou del Cretaci inferior. L'holotip està compost de tres dents, 8 vèrtebres presacres (antecedent a les sacres però precedint a les dorsals), 7 vèrtebres dorsals, una costella dorsal fragmentària, un escàpula-coracoides (com s'anomena a aquests dos ossos quan es troben junts) i un radi i un cúbit dret. Aquest exemplar faria entre 15 i 18 m, però no estaria del tot desenvolupat, per tant un adult tindria una mida més gran. Una de les proves de que es tracta d'un subadult és que l'escàpula i el coracoides no s'acaben de fusionar per formar l'escàpula-coracoides. Aquests ossos també mostren diferències notables amb les d'altres Sauròpodes, ja que l'escàpula-coracoides del Yongjinglong té els costats gairebé paral·lels, mentre que altres tàxons sobresurt cap a fora.

El Yongjinglong està classificat com un Titanosaure, del qual el gènere més proper és l'Opisthocoelicaudia de Mongòlia. Aquest últim va viure al Cretaci Superior, el que podria dir que a principis del període (quan va viure el Yongjinglong i quan van els Titanosaures van començar a desplaçar a altres Sauròpodes) ja hi hauria totes les línies evolutives d'aquest clade.

El nom Yongjinglong significa "drac de Yongjing", una ciutat propera al jaciment on es va trobar l'holotip. El nom específic datangi té dos significats: ha estat dedicat igualment a la dinastia Tang (618-907) i al paleontòleg Zhi-Lu Tang, de l'Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropologia de l'Acadèmia Xinesa de Ciències, per les seves nombroses contribucions en l'estudi dels dinosaures xinesos.

Aquest Sauròpode va ser descrit a Plos One.

Dents de l'holotip de Yongjinglong.
Foto: Plos One.

Dibuix del Yongjinglong amb la situació dels ossos postcranials de l'holotip.
Foto: Plos One.

VAHINY DEPERETI

Va ser trobat a la Formació Maevarano, a la província de Mahajanga (Madagascar), un jaciment que a proporcionat evidències de la curiosa fauna de l'illa a finals del Cretaci, quan ja estava separada d'Àfrica i els seus animals van començar a seguir un camí evolutiu propi. Fins ara, es coneixia un Sauròpode Titanosaure de Maevarano, el Rapetosaurus krausei, del qual s'han trobat centenars d'ossos. Però també hi ha fòssils de Titanosaures que no són de Rapetosaurus, però que són molt pocs i molt fragmentaris. Entre aquests fòssils hi havia una caixa craniana, que és la part d'os que tanca el cervell, descobert el 2005 i que fins el 2014 va rebre el nom de Malagasy Taxon B. L'any passat va rebre el nom de Vahiny depereti, que vol dir "viatger" en malgaix, i homenatjant al paleontòleg francès Charles Depéret, que va excavar a Madagascar.

El Vahiny era força diferent del seu veí Rapetosaurus i s'assemblava més al Jainosaurus, de l'Índia. L'edat de la formació Maevarano és superior a la separació de Madagascar de Gondwana, que va tenir lloc fa 88 M.A., el que indica que al principi de la història evolutiva dels animals de l'illa, caracteritzada per l'aïllament, encara hi havia semblances amb tàxons continentals.

El Vahiny va ser descrit al Journal of Vertebrate Paleontology.

Caixa cranial de l'holotip del Vahiny.
Foto: Journal of Vertebrate Paleontology.

QUETECSAURUS RUSCONII

Un membre més de la rica fauna de Titanosaures d'Argentina, més concretament de la Formació Cerro Lisandro del Cretaci superior Turonià, a la província de Neuquén. L'holotip consta d'un os postorbital, dents, dues vèrtebres cervicals, una vèrtebra dorsal, una vèrtebra caudal, costelles dorsals, un coracoides, cinc metacarpians i fragments d'un húmer, un radi i un cúbit.

El Quetecsaurus és el tàxon germà d'altres dos Titanosaures sud-americans, el Mendozasaurus i el Futalongkosaurus, que formen el clade Longkosauria (del mapudungun Longko, "gegant"), caracteritzats per tenir tres làmines laterals de les apòfisis espinoses de les vèrtebres cervicals, tret que el Quetecsaurus comparteix amb aquests.

El nom genèric Quetecsaurus vol dir "rèptil de foc", del millcayac (llengua ameríndia antigament parlada a l'actual província argentina de Mendoza ) Quetec. El nom específic està dedicat al naturalista Carlos Rusconi.

El Quetecsaurus ha estat descrit a la revista Ameghiniana, de l'Associació Paleontològica Argentina.

Esquelet de Quetecsaurus amb els ossos trobats a l'holotip pintats.
Foto: Encyklopedia Dinozaury.

Reconstrucció de Quetecsaurus.
Foto: Dennonyx.

Els dinosaures de l'any: Changyuraptor yangi.

En alguns dels dinosaures Teròpodes més propers a les aus ja s'observen casos de plomes ben ramificades, sobretot a la cua i les extremitats, tant a les anteriors com a les posteriors, el que els hi ha valgut el sobrenom de "dinosaures de quatre ales", tot i que el seu nom científic és Microraptorinae o Microraptorins, el nom dels quals prové del Micropraptor, un dels primeres gèneres en que es va observar aquesta característica. Els Microraptorins són generalment molt petits, però l'any passat va sortir a la llum el Changyuraptor yangi, que va fer canviar les coses.

El Changyuraptor prové de la Formació Yixian (125 M.A. d'antiguitat) a la província de Liaoning a la Xina, un dels jaciments d'on provenen la majoria de dinosaures emplomallats que s'han descobert des dels 90. L'holotip va ser descobert el 2012 i consta d'un esquelet gairebé complet amb crani inclòs comprimit en una llosa. Va ser presentat per un equip internacional encapçalat per Luis Chiappe, del Museu d'Història Natural del Comtat de Los Angeles, a la revista Nature Communications. El nom genèric d'aquest Teròpode vol dir "lladre de plomes llargues" (del xinès chang yu i el llatí raptor) i l'específic ha esta posat en homenatge al paleontòleg Yang Yandong.

El Changyuraptor presenta un seguit de característiques que el diferencien dels altres Microraptorins, com una fúrcula més robusta i més ample, un húmer més llarg que el radi (mentre que en el Microraptor tenen una longitud molt semblant), les vèrtebres caudals mitjanes són el doble de llargues que les dorsals i 22 vèrtebres caudals (menys que les del Microraptor, que en són 26). L'holotip feia 1,3 m de llargada i pesava 4 kg, amb el que es converteix en el Microraptorí més gran trobat fins ara (altres tàxons d'aquest grup, com el Microraptor, feia només 42 cm de llargada i no arribava al quilogram de pes). A més, un estudi de la microestructura òssia va revelar que era un adult completament desenvolupat. 

El Changyuraptor, a més de ser el més gran entre els "dinosaures de quatre ales", també és, de tots els dinosaures no ocells, el que té les plomes més llargues. En tenia per tot el cos. Les de la cua poden arribar als 30 cm de llargada, amb el que, si les ajuntéssim totes, constituirien més o menys el 30 % de la llargada del dinosaure, uns 132 cm.

La presència de plomes molt semblants a les de les aus en les extremitats i la cua dels Microraptorins, indica que podrien fer ús d'una forma primitiva de vol. Es tirarien des dels arbres de les jungles que habitaven i estirarien les seves potes emplomallades i farien servir la seva cua allargada per reduir la velocitat al aterrar. El Changyuraptor, al ser més gran que els demés dinosaures amb aquesta característica, presenta un problema a l'hora d'esbrinar el seu model aerodinàmic. El Microraptor i altres "dinosaures de quatre ales" eren molt petits, el que indicaria que la reducció de la mida corporal en els Teròpodes podria haver ajudat en l'evolució del vol, però el Changyuraptor contradiu aquesta hipòtesi i suggereix que formes més grans també haurien tingut habilitats aèries. La teoria de que la cua servia per controlar i reduir la velocitat a l'hora d'aterrar serviria de molt per un dinosaure de la mida del Changyuraptor. 

Holotip de Changyuraptor amb aproximació de la cua.
Foto: Nature Communications.

Reconstrucció d'un Changyuraptor en posició de volar en comparació amb un humà.
Foto: Stephanie Abramowicz.

Els dinosaures de l'any: Kulindadromeus zabaikalicus

La presència de plomes en els Ornitisquis i, per tant, en tots els dinosaures, ha estat objecte de debat entre els paleontòlegs els últims anys. Ja s'han descobert fòssils d'aquest tipus de dinosaures amb filaments "proto-plomes" molt semblants als dels Teròpodes, més específicament en el Ceratopsià Psittacosaurus i en l'Heterodontosàurid Tianyulong, però la veritable presència d'aquests filaments recobrint els seus cossos i encara està  dubte. L'any passat va sortir a la llum un Ornitisqui que podria aclarir el tema i, per això, es va convertir en un dels descobriments amb més ressò mediàtic del 2014 en el camp de la paleontologia: el Kulindadromeus zabaikalicus.

Aquest dinosaure, que es podria qualificar de revolucionari, prové d'una vall anomenada Kulinda (d'on vé el seu nom genèric junt amb dromeus, "corredor", pel que el seu significat seria "corredor de Kulinda"), situada al krai rus de Zabaikal (d'on vé el nom específic), a l'est asiàtic del país, a Sibèria. A Kulinda està situada la Formació Ukureyskaya del Juràssic mitjà-superior (estatges faunístics Bajocià-Titonià). Aquest jaciment va ser descobert el 2010 i des de llavors s'han trobat restes òssies de Teròpodes que s'havien identificar com del gènere europeu Compsognathus (que no està molt demostrat), un possible Psittacosaurus i les primeres restes d'escames cobertes de filaments avantpassats de les plomes. A més, el 2013 es va descriure un nou gènere de dinosaure herbívor que va rebre informalment el nom de Kulindosaurus, que no va ser acceptat. Els fòssils en que s'ha descrit el nou gènere Kulindadromeus es van recuperar entre el 2010 i el 2012 i també se'n van trobar el 2013 que encara no s'han descrit. L'estudi, dirigit per Pascal Godefroit, del Real Institut Belga de Ciències de la Terra de Brussel·les i en que també hi ha participat Sofia Sinitsa, de l'Institut de Recursos Naturals, Ecologia i Criologia (INREC) de Txità, que va descobrir el jaciment de Kulinda, a la revista Science a l'estiu passat.

L'holotip del Kulindadromeus consta d'un crani parcial. Els paratips han proporcionat restes postcranials com dues escàpules dretes, un cúbit esquerre, el fèmur, la tíbia i l'isqui drets, una vèrtebra caudal, l'ílium i el pubis esquerres i una vèrtebra dorsal. Aquests fòssils es conserven a l'INREC a Txità, la capital del krai de Zabaikal. Però el Kulindadromeus no és l'únic dinosaure  nou de Kulinda. La revista russa Paleontological Journal va publicar les descripcions de dues noves possibles espècies d'aquest jaciment: el Kulindapteryx ukureica ("ala de Kulinda i d'Ukurei), de la família dels Jeholosàurids i descrit per Vladimir Alifanov de l'Institut Paleontològic A.A. Borissiak de l'Acadèmia Russa de Ciències, i el Daurosaurus olovus ("rèptil de la serralada Dàuria-Transbaikal i del riu Olov"), de la família dels Hipsilofodonts i descrit per Sergei Saveliev de l'Institut d'Investigació de Morfologia Humana de l'Acadèmia Rusa de Ciències Mèdiques. Segons Pascal Godefroit, les restes van ser portades il·legalment a l'Institut Paleontològic A.A.Borissiak a Moscou i que pertanyen a l'INREC, per tant no considera de que el Kulindapteryx i el Daurosaurus siguin tàxons vàlids. Això també depen de que Godefroit, observa que aquests dos són molt semblants al Kulindadromeus i serien exemplars d'aquest. El Kulindadromeus està classificat com un Neornitisqui basal, amb el que estaria a la base de la subdivisió dels Ornitisquis que inclou als Ornitòpodes i als Marginocèfals però que exclou als Tireòfors.

El Kulindadromeus feia 1,5 m de llargada, amb el cap curt, braços curts i potes llargues, el que indica que era bípede.

I ara arriba el que l'ha fet especial: tots els ossos que s'han descrit estan coberts d'epidermis, composta d'escames de diferents formes depenent de la part del cos cobertes de filaments que podrien ser l'origen de les plomes, per això, se'ls anomena "proto-plomes". Eren massa petites i massa senzilles com per ajudar al Kulindadromeus a volar, però que li servirien per mantenir la temperatura corporal o per identificar-se. El seu cos presenta tres tipus de "proto-plomes": El primer tipus són uns filaments que recorden al pèl dels mamífers que fan 3 cm de llargada i que en el Kulindadromeus cobreixen el tronc, el coll i el cap. S'assemblen a les "proto-plomes" en forma de pèl que ja s'han trobat en alguns Teròpodes. El segon tipus es troba a la part superior del braç i a la cuixa i consisteix en grups de sis o set filaments de partir d'un centímetre i mig que es projecten cap a baix. També es troben en els Teròpodes. Però el tercer tipus identificat en el Kulindadromeus és únic i es troba a la part inferior o distal de les cames. Consisteix en grups de sis o set estructures de a partir de 2 cm en forma de cinta. Excepte aquest últim tipus, les "proto-plomes" del Kulindadromeus són del mateix del tipus que les dels Teròpodes, que no sols indica que els Ornitisquis estiguessin emplomallats, si no també que les plomes ja existien en els dinosaures des de l'inici de la seva evolució i això es podria extrapolar als Arcosaures en general, perquè en alguns Pterosaures també s'han observat filaments semblants a les "proto-plomes" dinosaurianes. Tot i que no seria improbable, encara no s'ha trobat a cap Triceratops o Parasaurolophus, dinosaures descoberts per primera vegada fa més de 100 anys i, per tant, més estudiats que el Kulindadromeus, amb filaments com els d'aquest últim.

Esquelet de Kulindadromeus amb els ossos postcranials trobats i crani a la part inferior esquerra.
Foto: Science.

Fotos microscòpiques de les "proto-plomes" del Kulindadromeus.
Foto: Science.

Esquelets de Kulimdapteryx (dalt) i Daurosaurus (=Kulindadromeus).
Foto: Paleontological Journal.

Reconstrucció d'un Kulindadromeus.
Foto: Lukas Panzarin.

Parella de Kulindadromeus vora un estany durant una erupció volcànica, que va ajudar molt en la conservació dels fòssils.
Foto: Andrey Atuchin.

Els dinosaures de l'any: Zhanghenglong yangchengensis

L'origen geogràfic dels Hadrosàurids s'ha especulat entre Amèrica del Nord i Àsia. En els últims anys s'han trobat restes d'Hadrosauroïdeus basals (un grup més inclusiu d'Ornitòpodes, dins del clade Iguanodontia, en els quals es troben els Hadrosàurids) del Cretaci inferior Aptià-Albià de varis jaciments de Mongòlia i la Xina, el que aniria a favor de l'origen asiàtic dels "dinosaures de bec d'ànec". L'any passat es va descriure a Plos One un nou tàxon d'Hadrosauroïdeu que ajudaria a aprofundir més en aquesta qüestió: Zhanghenglong yangchengensis.

Els fòssils en que es va descriure al Zhanghenglong van ser descoberts el 2011 a prop del poblat de Zhoujiagou, a la província xinesa de Henan, a la Formació Majiacun del Cretaci superior Santonià (85 M.A.), dins de la Conca de Xixia, que conté jaciments amb en que s'han descobert força quantitat de fòssils de dinosaures. El nom genèric del dinosaure significa "drac de Zhang Heng", en homenatge a un científic xinès del segle I que va inventar el "detector de terratrèmols" i que va néixer a la província de Henan. El nom específic es refereix al Yangcheng, una unitat administrativa de la dinastia Zhou Oriental (771-256 A.C.) que corresponia més o menys a l'actual Henan. L'holotip del Zhanghenglong està compost d'un crani parcial desarticulat, en el qual destaquen el maxil·lar, el jugal i el dentari drets gairebé complets. A més, hi ha un paratip compost de restes postcranials: cinc vèrtebres dorsals, fragments de les costelles dorsals i l'omòplat i el cúbit drets.

En aquests ossos hi ha presents característiques que són plesiomòrfiques o primitives en els Hadrosàurids, el que col·loca al Zhanghenglong dins dels Hadrosauroïdeus però fora dels Hadrosàurids, prova de que seria un tàxon basal en l'inici de l'evolució d'aquesta família. El Zhanghenglong és un gènere significativament diferent d'altres Hadrosauroïdeus basals, per una combinació de trets ossis rarament vists entre aquests dinosaures, però si en els Hadrosàurids més evolucionats, a més com dos caràcters de transició entre els Hadrosauroïdeus basals i els Hadrosàurids, el que justificaria que seria molt proper a aquests últims. En l'anàlisi filogenètic, el gènere més proper al Zhanghenglong és el Nanyangosaurus, també procedent de Henan, que, junt amb els Hadrosàurids, formen una espècie de trident en el cladograma dels Hadrosauroïdeus. 
El Zhanghenglong possiblement no presentava cresta cranial, ja que és una característica que només s'observa en un petit grup d'Hadrosàurids. Tindria una petita vela a l'esquena en forma de gepa produïda per l'allargament de les apòfisis espinoses de les vèrtebres dorsals (la de la cinquena de l'esquelet postcranial paratip era 4,3 metres més alta que el centre vertebral) i unida per tendons que també s'ha observat en altres Hadrosauroïdeus.
El Zhanghenglong podria proporcionar nous coneixements sobre les relacions evolutives entre els Hadrosàurids i els Hadrosauroïdeus basals i traçar els patrons de dispersió d'aquests dinosaures Ornitòpodes, que podrien ser d'Àsia oriental fins al continent americà.

Crani de Zhanghenglong, esquelet complet i reconstrucció facial del Zhanghenglong. En blanc els ossos trobats en els individus de Henan (holotip en el crani i paratip en els postcranials).
Foto: Plos One.

Reconstrucció artística d'un Zhanghenglong caminant per la selva.
Foto: PaleoGuy.

Els dinosaures de l'any: Saltillomimus rapidus i Gobivenator mongoliensis

Entre els dinosaures descrits l'any passat no hi podien faltar els "corredors", petits carnívors de potes llargues, una prova d'una gran velocitat. Entre ells hi ha el Saltillomimus rapidus de Mèxic i el Gobivenator mongoliensis de Mongòlia.

SALTILLOMIMIUS RAPIDUS

Les seves restes provenen del jaciment de La Majada, a prop del poble de Saltillo a l'estat mexicà de Coahuila, una regió que des de fa uns quants anys ha estat començant a desvetllar com era la fauna de dinosaures del Cretaci superior de la regió més meridional de l'antiga Laramídia. Van ser trobades l'any 1998 per la paleontòloga Martha Carolina Aguillón. Els fòssils, d'uns 72,5 M.A., al Campanià, consten de l'holotip, un exemplar adult que està constituït per ossos de la pelvis, de la cama dreta i de les mans, a més d'un segon exemplar, possiblement un juvenil, compost d'un pubis,  la cama esquerra i un braç. També s'hi han associat unes vertebres caudals, que van ser referides en un principi com Ornithomimus. Aquests fòssils estan guardats a la col·lecció paleontològica del Museo del Desierto de Saltillo. Tot i que el nom Saltillomimus rapidus ja es va encunyar el 2010, va romandre invàlid fins al 2014. Va ser presentat a finals de novembre en una conferència al Museo del Desierto.

Es tracta d'un Ornitomimosaure, que comparteix característiques tant amb espècies asiàtiques com nord-americanes. El seu nom genèric vol dir "imitador de Saltillo" (el sufix mimius s'ha utilitzat molt en els Ornitomimosaures per la seva semblança física amb els ocells corredors (estruços, nyandús i emús). El nom específic, rapidus, es va posar perquè, com molts parents seus, tenia les cames molt llargues, una prova de que podria ser molt ràpid, possiblement d'entre 70 i 80 km/h, com s'ha estimat per altres membres del seu clade de Teròpodes. Feia un metre i mig d'alçada i tres metres de longitud. Com altres Ornitomimosaures, el seu bec no tenia dents i era teòricament omnívor.

Aquest dinosaure ha rebut les crítiques dels investigadors de l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH), la principal institució cultural mexicana, segons ells, no poden certificar al Saltillomimus, perquè l'estudi de les seves restes no es va publicar en cap revista científica internacional. El delegat de l'INAH a Coahuila, José Francisco Aguilar, també va afegir que l'institució no podia considerar al dinosaure vàlid perquè no es té la informació completa ni del període d'excavació ni dels materials que es van utilitzar durant l'excavació i la investigació.

Reconstrucció de Saltillomimus present en la presentació del dinosaure al Museo del Desierto de Saltillo.
Foto: Libertad de Expresión Yucatán.

Crani de Saltillomimus.
Foto: La Vanguardia México.

GOBIVENATOR MONGOLIENSIS

Es tracta d'un Troodòntid del Campanià (72 M.A.) de la formació Djadochta de Mongòlia, descrit per un grup de paleontòlegs mongols i japonesos a la revista Naturwissenschaften. Està basat en un esquelet quasi complet que inclou un crani al que li falta la punta del musell. Dins les restes postcranials, falten les vèrtebres cervicals mitjanes, els ossos dels braços situats per sota de l'articulació del colze, alguns ossos de les cames i la majoria de les gastràlia. El nom genèric significa "caçador del Gobi" i l'específic prové de Mongòlia, un país que ha proporcionat un gran nombre d'espècies de gairebé tots els tipus de dinosaures, inclosos els Troodòntids (petits Teròpodes emparentats amb les aus) als quals pertany el Gobivenator.

En l'article en que s'ha presentat el Gobivenator, s'ha incidit molt en l'anatomia del paladar, que en l'holotip està conservat d'una forma excepcional, el que ha suposat un avenç en l'estudi de les transformacions anatòmiques ocurregudes en el crani durant l'evolució dels Teròpodes cap als ocells. El Gobivenator presenta una àrea estreta d'articulació entre els ossos cranials del palatí i el pterigoide i un jugal més petit que els Teròpodes més primitius, característiques. que comparteix amb les aus. També presenta trets que són caràcters homòlegs entre els Dromeosàurids (com el Velociraptor i el Deinonychus) i les aus i que són plesiomòrfics (o caràcters primitius que després han anat variant) en els Troodòntids, el que indica que el paladar no va evolucionar d'una forma simple fins als ocells a partir dels Teròpodes Celurosaures avançats, si no d'una forma força complexa en que hi podrien haver diferents mides i formes depenent dels clades.
També s'ha estudiat l'evolució del crani cinètic (amb articulacions mòbils) dels ocells. L'estructura del paladar del Gobivenator mostra que el crani dels Teròpodes no avians és acinètic, sense la possibilitat de moviment dels seus parents voladors vius, però amb condicions prèvies per a l'evolució de la cínesi cranial, com la pèrdua de l'os epipterigoide (situat per sobre del pterigoide, ja que el prefix epi- indica aquesta condició), que està present com una plesiomorfía en els altres Teròpodes, inclosos els Dromeosàurids, el que sustenta que els Troodòntids estan més a prop de les aus que dels Dromeosàurids.
El Gobivenator feia 1,6 cm de llargada. Dins dels Troodòntids, es troba filogenèticament molt proper amb altres tàxons mongols del Cretaci superior com el Saurornithoides i el gènere tipus de la família, el Troodon nord-americà.

Dalt a l'esquerra: Restes postcranials i dibuix de l'esquelet.
Dalt a la dreta: Crani.
Sota:Reconstrucció artística.
Foto: Naturwissenschaften i Eloy Manzanero.

Els dinosaures de l'any: Chuanqilong chaoyangensis

Es tracta d'un Anquilosàurid basal trobat accidentalment per camperols a prop de la ciutat de Lingyuan a la província xinesa de Liaoning, a la Formació Jiufotang del Cretaci inferior, més concretament de fa 110 M.A., a l'Aptià. És la quarta espècie i el tercer gènere d'aquest tipus de dinosaure trobada a la regió, després del Liaoningosaurus paradoxus, el Crichtonsaurus bohlini i el Crichtonsaurus benxiensis. L'holotip del Chuanqilong està compost d'un esquelet gairebé complet d'un exemplar jove al que li falten la part proximal del crani i bona part de la cua. El seu nom genèric significa "drac llegendari" en xinès, referint-se a la gran concentració de fòssils de dinosaures que ha proporcionat Liaoning, que es podria referir com "llegendària" (Chuanqi en xinès). El nom específic prové de Chaoyang, la ciutat-prefectura (una divisió territorial de la República Popular de la Xina per sota de la província i per damunt del comtat), en que es situa la Formació Jiufotang. A estat presentat per paleontòlegs de l'Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropologia de l'Acadèmia Xinesa de Ciències a Plos One.

L'esquelet holotip del Chuanqilong sorprèn perquè està comprimit de tal forma que només són visibles els ossos de la par inferior del cos. Fa 4,5 m de llargada, el que no està malament per un Anquilosàurid primitiu. Però tenint en compte que aquest esquelet pertany a un subadult, un individu completament desenvolupat seria molt més gran. Algunes de les característiques que mostren que l'holotip de Chuanqilong no estava tot desenvolupat són que els centres vertebrals de les vèrtebres cervicals no es fusionen amb els arcs neurals i les costelles sacres tampoc es fusionen, en aquest cas amb el centre de l'os sacre.

El Chuanqilong es caracteritza per tenir uns braços relativament llargs i la fila de dents de la mandíbula inferior es troba aproximadament a la mateixa alçada que el punt d'articulació amb la mandíbula superior, mentre que en altres Anquilosàurids l'articulació sol ser inferior a la fila de dents. No presenta massa caudal al final de la cua, el que és una prova de que estava a la base evolutiva dels Anquilosàurids. L'anàlisi filogenètic mostra que el seu parent més proper és el Liaoningosaurus paradoxus, de la mateixa àrea geogràfica, un dinosaure que en un principi havia estat considerat com un possible Nodosàurid.

Esquelet holotip de Chuanqilong i dibuix d'aquest amb la situació dels ossos.
Foto: Plos One.

Crani (no molt ben definit) i dents de Chuanqilong.
Foto: Plos One.

Ossos postcranials de l'holotip de Chuanqilong: escàpula, húmer esquerre, húmer dret, cúbit esquerre, radi esquerre, metacarpians i falanges del peu esquerre, fèmur dret, fèmur esquerre, tíbia i peroné esquerres i metatarsians drets.
Foto: Plos One.

Reconstrucció artística d'un Chuanqilong pasturant.
Foto: Eloy Manzanero.  

Els dinosaures de l'any: Aquilops americanus.

Aquest dinosaure és especial perquè es tracta del primer Ceratopsià (no confondre amb Ceratòpsid, que és un grup més exclusiu) d'Amèrica del Nord. Prové de la Formació Clovery al sud de Montana, datada entre fa 104 i 109 M.A., de l'estrat faunístic Albià del Cretaci inferior-mitjà, uns 20 milions d'anys més antic que altres parents seus en aquest territori.  L'holotip està compost d'un crani parcial amb un predentari associat i un dentari esquerre parcial, a més de més restes fòssils addicionals, però que no s'han pogut identificar. El nom d'aquest nou tàxon, Aquilops americanus, significa "cara d'àguila" en el nom genèric pel bec ganxut del seu os rostral, (aquila és àguila i ops és cara) i "americanus" en el nom específic per ser el primer Ceratopsià d'aquest continent. Ha estat presentat per un equip nord-americà a la revista Plos One.

L'Aquilops sorprèn per ser un dinosaure molt petit. El crani holotip fa 10 cm, amb el que cap al palmell de la mà. L'exemplar a qui pertany aquest cap faria 60 cm de llargada i un pes d'un 1 kg. Però, com sempre passa quan es descobreix un únic exemplar així de petit, hi ha el dubte que possiblement no fos un adult. Això és més fàcil justificar-ho quan l'exemplar té ossos llargs, però en el cas de l'Aquilops, només es coneix el crani, que és més petit que els cranis adults dels Ceratopsians més propers i fins i tot sembla el d'una cria d'aquest últims. També té característiques que comparteix amb les cries de molts Ceratopsians, com les grans òrbites oculars rodones. Tot i que no sembla haver acabat el seu creixement, no es tractaria d'una cria molt jove, si no que estaria força crescut, amb el que es consideraria un subadult. Si això és cert, un Aquilops adult seria una mica més gran, però no gaire més, al voltant d'un metre. Tot i que no s'han restes postcranials, seria bípede com molts Ceratopsians primitius.

L'Aquilops es caracteritza per tenir una fossa antorbital allargada i punxeguda i una petita banya sobre el bec. Filogenèticament, es tracta d'un Neoceratopsià basal, molt proper a tàxons asiàtics com el Liaoceratops i l'Archaeoceratops. Possibles de Neoceratopsians primitius nord-americans s'han descobert anteriorment, entre les que s'inclouen dents aïllades del Cenomanià de la Formació Cedar Mountain a Utah i un esquelet parcial de l'Albià superior de la Formació Wayan d'Idaho, tot i que no s'han pogut assignar a cap tàxon conegut o no s'ha pogut crear un de nou per aquests. Per ara, l'Aquilops és el primer Ceratopsià americà que ha rebut gènere i espècie, i pel que indiquen els anàlisis filogenètics, podria ser membre d'una primera migració de Ceratopsians procedents d'Àsia cap al Nou Món per un pont terrestre al que ara és l'estret de Bering. L'Aquilops està molt lluny dels Neoceratopsians que milions d'anys més tard van poblar l'Amèrica del Nord, els Leptoceratòpsids i els Ceratòpsids, que podrien haver emigrat d'Àsia al mateix moment que l'Aquilops (el que indicaria que encara falta molt per descobrir) o ho fessin en èpoques posteriors (possiblement durant el Turonià, fa 90 M.A.). Tot i que la teoria de la dispersió a través d'Àsia oriental i l'estret de Bering seria la més plausible, també s'ha apuntat una altra hipotètica ruta d'entrada dels Ceratopsians a Amèrica a través d'Europa, ja que fins ben entrat el Cretaci les faunes de dinosaures nord-americanes eren semblants a les d'Europa, però hi ha el problema que els fòssils de Ceratopsians són gairebé absents al Vell Continent.

Crani holotip d'Aquilops vist de diferents angles.
Foto: Plos One.

Mandíbula inferior (dentari) associada a l'holotip d'Aquilops.
Foto: Plos One.

Reconstrucció del crani complet de l'Aquilops.
Foto: Plos One.

Reconstrucció artística del cap de l'Aquilops.
Foto: Brian Engh.

Grup d'Aquilops a la selva. Les cries estan atacades per un petit mamífer.
Foto: Brian Engh.

Els dinosaures de l'any: Ziapelta sanjuanensis

La paleontòloga de la Universitat d'Alberta Victoria Arbour, especialitzada en Anquilosàurids, va descriure l'any passat a dos dinosaures d'aquest tipus: el Zaraapelta nomadis de Mongòlia, que ja es va presentar en una entrada anterior, i el Ziapelta sanjuanensis, que presento en aquesta entrada.

Les restes d'aquest Anquilosàurid provenen de la Formació Kirtland del Cretaci superior Campanià (75 M.A.,) de Nou Mèxic (aquesta etapa del Cretaci s'anomena Kirtlandià en aquesta regió) i van ser trobades el 2011. L'holotip es compon d'un crani al que li falten les mandíbules, dos anells ossis cervicals i tot un seguit d'osteoderms. La Victoria Arbour va presentar al Ziapelta sanjuanensis conjuntament amb un grup d'investigadors d'Alberta i Nou Mèxic a la revista Plos One al setembre passat. El nom genèric significa "escut Zia", en homenatge a l'ètnia ameríndia de Nou Mèxic amb aquest nom, que té com a símbol sagrat el sol, un emblema que apareix a l'escut de l'estat. El nom específic prové del comtat de San Juan, on està situada una part de la Formació Kirktland.

El Ziapelta s'assembla estranyament a Anquilosàurids canadencs com l'Euoplocephalus i l'Anodontosaurus i no té res a veure amb el Nodocephalosaurus, que també va viure a la Formació Kirtland. Algunes de les característiques que acosten al Ziapelta a dinosaures canadencs es troben en l'ornamentació cranial, amb un caputegulae (la paret òssia situada al mig del musell) pla i hexagonal, mentre que el del Nodocephalosaurus era rodó i cònic. Tot i això, el Ziapelta encara és força diferents dels seus semblants canadencs: les seves banyes escamosals són gruixudes i es corben cap avall lateralment i el caputegulum nasal mitjà és triangular, mentre que l'Euoplocephalus i altres Anquilosàurids el tenen hexagonal. El caputegulae cranial té forma bulbosa, no tant prominent com alguns tàxons asiàtics com el Saichania, però més que els tàxons canadencs. Els anells ossis cervicals presentaven osteoderms rectangulars en forma de quilla que feien entre 2,4 i 10,9 cm. Les banyes escamosals feien 10,2 cm  des de la base fins a la punta. La zona antorbital era convexa i el premaxil·lar era ample i quadrat. Els maxil·lars feien 11,9 cm de longitud i tenien 18 dents a cada costat. Tot i que no s'han trobat gaires restes postcranials, per les relacions filogenètiques donades per altres característiques, el Ziapelta podria tindre massa caudal. Un exemplar adult d'aquest dinosaure faria entre 4,6 i 6,1 m de longitud.

Crani holotip de Ziapelta sanjuanensis vist des de diferents angles.
Foto: Plos One.

Anells ossis cervicals de l'holotip de Ziapelta.
Foto: Plos One..

Comparació del crani del Ziapelta amb el d'altres Anquilosàurids nord-americans.
Foto: Plos One.

Reconstrucció artística del Ziapelta.
Foto: Sydney Mohr.

Els dinosaures de l'any: Pentaceratops aquilonius.

Molts tàxons fòssils es nombren a partir de restes emmagatzemades en museus durant anys, que han passat desapercebuts i que, en alguns casos, han estat assignats en un principi a un tipus d'organisme i estudis posteriors mostren que és un altre. Això és el que li ha passat al Pentaceratops aquilonius, un nou Ceratòpsid d'Alberta.

El paleontòleg del departament de Biologia i Bioquímica de la Universitat de Bath (Anglaterra) Nick Longrich estava estudiant a un esquelet de dinosaure emmagatzemat al Museu Canadenc de Ciències Naturals a Ottawa procedent de la Formació del Parc Provincial dels Dinosaures d'Alberta i que havia estat assignat al Ceratòpsid Anchiceratops, quan van descobrir que s'assemblava al Pentaceratops trobat a Nou Mèxic, a milers de quilòmetres al sud d'Alberta. El fòssil consistia en dos fragments de projecció parietal (tan característica dels Ceratòpsids) trobats a prop de Manyberries, al sud-est d'aquesta província canadenca. Aquest nou exemplar era més petit i tenia els ossos cranials en una disposició diferent que el seu parent sureny Pentaceratops sternbergii, per tant s'ha atribuït a una nova espècie: Pentaceratops aquilonius. El nom específic significa "septentrional" en llatí, per la seva situació geogràfica respecte als seus parents.
El doctor Longrich també va revisar un crani procedent del mateix jaciment i guardat al mateix museu que havia estat assignat a Chasmosaurus, però que el nou estudi ha mostrat que s'assemblava més al Kosmoceratops, un Ceratòpsid descobert a Utah i nombrat el 2010. L'espècie que representa aquest dinosaure seria un tàxon germà de l'espècie tipus del Kosmoceratops, Kosmoceratops richardsoni, però molt probablement una nova espècie, que per ara no s'ha nombrat i ha quedat com a Cosmoceratops sp.
La presència del Pentaceratops i el Kosmoceratops, característics del sud d'Amèrica del Nord, a tant el nord com Alberta, va en contra de la teoria de la separació faunística de l'antic continent Laramidia, que assegura que els dinosaures que vivien als actuals estats estatunidencs d'Utah, Colorado, Nou Mèxic i Texas i l'estat mexicà de Coahuila eren diferents que els dels estats estatunidencs de Montana, Dakota del Nord i Dakota del Sud i les províncies canadenques d'Alberta i Saskatchewan (una cosa que fins fa pocs dies era certa). Però tot i pertànyer al mateix gènere, les espècies septentrionals són diferents de les meridionals, el que confirma que al Cretaci superior Campanià, fa 75 M.A. (quan van viure aquests dos Ceratòpsids) hi havia molt endemisme entre poblacions de diferents àrees geogràfiques. Això podria indicar que no hi van haver moltes barreres geogràfiques, climàtiques o vegetals que impedissin la dispersió de llinatges de dinosaures des del sud i al nord i viceversa, tot i que els nouvinguts poguessin quedar exclosos competitivament dels ecosistemes per les poblacions indígenes més adaptades a les condicions ambientals locals, el que explicaria que les espècies de Pentaceratops i Kosmoceratops d'Alberta siguin diferents de les de Nou Mèxic i Utah.
Els resultats de l'estudi de Longrich van ser presentats a la revista científica Cretaceous Research.

Reconstrucció de Pentaceratops aquilonius.
Foto: Universitat de Bath.

Reconstrucció del cap d'un Kosmoceratops.
Foto: Lukas Panzarin.

Distribució dels Ceratòpsids del continent Laramidia (corresponent al Cretaci a l'actual oest d'Amèrica del Nord). Els nous tàxons estan senyalats en vermell.
Foto: Cretaceous Research.