Oceanotitan dantasi, el sisè sauròpode portuguès.

El 15 de maig es va publicar a la revista Journal of Vertebrate Paleontology la descripció d'una nova espècie de sauròpode del Juràssic Superior de Portugal per part d'en Pedro Mocho (Societat d'Història Natural de Torres Vedras, Portugal), en Rafael Royo-Torres (Fundació Conjunt Paleontològic de Terol-Dinópolis, Terol) i en Francisco Ortega (Universitat Nacional d'Educació a Distància, Madrid). El dinosaure en qüestió és el quart sauròpode autòcton del Juràssic Superior de Portugal (després del camarasàurid Lourinhasaurus, el braquiosàurid Lusotitan i el turiasaure Zby) i el sisè en total d'aquesta regió i època (juntament amb el diplodòcid Supersaurus, present també als Estats Units, i amb el titanosauriform Duriatitan), en una conjuntura espaciotemporal que s'ha demostrar com una de les més prolífiques de la Península Ibèrica pel que fa a fòssils de dinosaures. A més, el nou sauròpode és molt important perquè es tractaria del membre més antic del clade de sauròpodes conegut com Somphospondylii o somfospòndils, fins ara restringit temporal al Cretaci.

Reconstrucció d'un Oceanotitan en una platja, fent referència al descobriment dels seus fòssils vora les costes de l'actual Oceà Atlàntic.
Foto: Carlos de Miguel Chaves.

El nou sauròpode portuguès s'anomena Oceanotitan dantasi. El nom genèric Oceanotitan significa "tità de l'oceà" en grec, a causa que els seus fòssils es van trobar al penya-segat de Praia de Valmitao, situat davant de la costa de l'Oceà Atlàntic al municipi de Lourinha i que -titan és un sufix àmpliament utilitzat per als noms genèrics de sauròpodes a causa de la mida gegantina d'aquests dinosaures. El nom específic dantasi fa referència al paleontòleg portuguès Pedro Dantas, el qual ha estat un dels màxims promotors de la Paleontologia portuguesa durant les últimes dues dècades. L'holotip de l'Oceanotitan comprèn un esquelet parcial compost per vuit vèrtebres caudals anteriors, fragments d'arcs neurals de vèrtebres caudals anteriors i mitjanes, un xebró complet i un fragment d'un altre, una escàpula dreta, un coracoides dret, part del procés postacetabular de l'ili esquerre, els dos pubis, els dos isquis, un fèmur dret, una tíbia dreta, un peroné dret i un astràgal dret. Representaria un animal de 8-10 m de longitud i 8 t de pes, unes dimensions que, tot i que ja són molt grans, correspondrien a les d'un sauròpode de mida mitjana o fins i tot petita. El jaciment de Praia do Valmitao es troba dins de la Formació Praia da Amoreira-Porto Novo (límit entre els estatges Kimmeridgià i Titonià del Juràssic Superior, circa 152 M.A.).

Vèrtebres caudals de l'holotip de l'Oceanotitan. L'abreviació dp fa referència a la depressió lateral de les apòfisis espinoses, pròpia d'aquest dinosaure.
Foto: Mocho et al. (2019)/Journal of Vertebrate Paleontology. 

Xebró complet de l'holotip de l'Oceanotitan. A la foto s'assenyala el caràcter no fusionat de les seves articulacions i la ranura que hi ha en cadascuna d'elles, característiques que apareixeran més tard.
Foto: Mocho et al. (2019)/Journal of Vertebrate Paleontology.

L'Oceanotitan consta d'aquest seguit de característiques que són típiques només d'aquest nou dinosaure: una ranura a la superfície dorsal de les apòfisis espinoses de les vèrtebres caudals anteriors, depressions laterals a les puntes de les apòfisis espinoses de les vèrtebres caudals i una concavitat el·líptica a la cara ventral o inferior de l'escàpula situada a prop de la cresta acromial (una extensió de l'escàpula que, en el cas dels humans, articula amb la clavícula). L'Oceanotitan presenta característiques que el situen dins del clade dels neosauròpodes, entre els quals es troben els camarasàurids, els braquiosàurids i els diplodòcids; entre les quals es troben un desenvolupament considerable del procés acromial de l'escàpula, una depressió darrera del procés acromial, una escàpula amb un secció de tall en forma de D, un extrem proximal de la tíbia de forma circular i un astràgal en forma de canya. A la vegada, presenta alguna característica més pròpia dels eusauròpodes no-neosauròpodes, amb una posició evolutiva més primitiva, en les quals s'inclou com un quart trocànter del fèmur (protuberància de l'eix del fèmur que serveix per a la inserció dels músculs que fan flexionar la cua) trobat al mig de la cara posterior del fèmur, que també es troba en els sauròpodes basals xinesos Mamenchisaurus i Omeisaurus. Això sí, no presenta cap característica que el relacioni amb els diplodòcids o qualsevol altre agrupació del clade dels diplodocoïdeus, on se situen els diplodòcids.

Escàpula de l'holotip de l'Oceanotitan. L'abreviació acr fa referència al procés acromial, s'hi indica la concavitat que hi ha prop seu i la foto E fa referència a la secció de tall de l'os.
Foto: Mocho et al. (2019)/Journal of Vertebrate Paleontology.

Isqui de l'holotip de l'Oceanotitan. L'abreviació tb fa referència a la tuberositat present en aquest os que es mencionarà més avall al text.
Foto: Mocho et al. (2019)/Journal of Vertebrate Paleontology.

Anant cap amunt en l'arbre filogenètic dels sauròpodes, trobem que l'Oceanotitan té molts trets ossis propis dels macronaris (camarasàurids + titanosauriforms), com una articulació posterior de les vèrtebres caudals anteriors de forma plana i l'absència de xebrons que es troben fusionats per les seves facetes d'articulació amb les vèrtebres caudals (encara que la conservació només d'un xebró a l'holotip de l'Oceanotitan no descarta que els xebrons encara més anteriors d'aquest dinosaure tinguessin la condició primitiva dels sauròpodes, en la qual les facetes d'articulació dels xebrons sí que es troben fusionats). I avançant una mica més, trobem característiques típiques dels titanosauriforms (braquiosàurids + somfospòndils) com unes costelles caudals projectades cap endarrere i una tuberositat lateral a l'isqui que no presenta una ranura associada (a diferència del que passa amb els macronaris no-titanosauriforms com, per exemple, el Lourinhanosaurus). I no sols això, si no que l'Oceanotitan presenta caràcters que s'observen només en els somfospòndils, com un isqui més curt que el pubis, una ranura transversa a les facetes d'articulació dels xebrons i un peroné en forma de S si es veu des del costat.

Fèmur de l'holotip de l'Oceanotitan. L'abreviació ft fa referència al quart trocànter esmentat abans en el text.
Foto: Mocho et al. (2019)/Journal of Vertebrate Paleontology.

Les anàlisis filogenètiques de l'Oceanotitan efectuades per en Mocho, en Royo-Torres i en Ortega ha acabat de confirmar els resultats mostrats per la combinació de caràcters ossis. En una primera anàlisi, l'Oceanotitan ha estat recuperat com un titanosauriform i, en una segona, com un somfospòndil (això sí, en una posició molt basal, sent la bifurcació més antiga del clade). Això té grans implicacions en l'estudi de la història evolutiva dels sauròpodes, a causa que, tal com ja s'ha avançat abans, es tractaria del somfospòndil més antic parlant en termes temporals, al ser del Juràssic Superior, a més de ser el més primitiu en termes evolutius. I això sense tenir en compte un seguit de  sauròpodes de la Formació Tendaguru (Juràssic superior-Cretaci inferior, Tanzània) que en algun moment s'han considerat somfospòndils basals però que, a causa del caràcter altament incomplet dels seus fòssils, han rebut altres classificacions en l'arbre evolutiu dels sauròpodes com diplodòcids, macronaris no-titanosauriforms i turiasaures, respectivament (Australodocus, Tendaguria i Janenschia). Per ara, el somfospòndil més basal que es coneixia era el burgalès Europatitan, del Cretaci inferior. Això també fa augmentar encara més la ja diversa comunió faunística de sauròpodes macronaris existent a la Península Ibèrica al límit entre el Juràssic i el Cretaci (circa 145 M.A.), composta ara per un camarasàurid (Lourinhasaurus), un braquiosàurid (Lusotitan), dos macronaris basals no-camarasàurids (Aragosaurus i Galveosaurus/Galvesaurus, tots dos de la província de Terol) i un somfospòndil. La Península Ibèrica es tracta en aquest moment de la regió del món en que s'han descobert més macronaris del límit Juràssic-Cretaci, pel que probablement hauria tingut un paper molt important en la dispersió d'aquests titànics dinosaures herbívors de coll llarg entre Amèrica del Nord, Europa i Àfrica en una època en la qual l'Oceà Atlàntic just s'estava obrint i, per tant, el pas entre els tres continents era bastant fàcil.

Cladogrames amb els resultats de les dues anàlisis filogènetiques de l'Oceanotitan. A: tenint com a resultat que és un titanosauriform. B: tenint com a resultat que és un somfospòndil.
Foto: Mocho et al. (2019)/Journal of Vertebrate Paleontology.

Font:
Mocho, P.; Royo-Torres, R.; Ortega, F. (2019). "A new macronarian sauropod from the Upper Jurassic of Portugal." Journal of Vertebrate Paleontology, article e1578782.  https://doi.org/10.1080/02724634.2019.1578782