salutació

A mi m'agraden els dinosaures i la paleontologia, ( i també l'arqueologia ) .... i a tu?

dijous, 4 d’agost de 2016

Evolució de la paleobiogeografia dels dinosaures no aviaris.

La Biogeografia és la ciència que combina Biologia i Geografia per estudiar la distribució dels organismes i distingir comunitats animals o vegetals característiques segons els criteris geogràfics i climàtics de les diferents regions de la Terra (aquestes diferenciacions s'anomenen bioprovíncies) Quan la Biogeografia s'aplica a éssers extints, s'anomena Paleobiogeografia i també serveix per veure la dispersió en el temps dels organismes. Aquí veurem com va sorgir la idea de la Paleobiogeografia i el seu estudi sobre els dinosaures mesozoics.

 BREU HISTÒRIA DE LA PALEOBIOGEOGRAFIA

El primer científic en desenvolupar conceptes de la Biogeografia fou en Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon (França, 1707-1788), un dels pioners de la Biologia. En Buffon va resumir els plantejaments sobre la distribució dels organismes en una llei que porta el seu nom, que postula que en ambients amb característiques ecològiques semblants però separats geogràficament, les espècies comunes són poques. Un segle més tard, el paleontòleg nord-americà Richard Swann Lull (1867-1957) va portar per primer cop les ensenyances d'en Buffon a l'estudi dels dinosaures. Creia que els continents havien ocupat durant tota la història del planeta la mateixa posició que en l'Actualitat, però considerava que calia tenir en compte com es connectaven els continents en el passat.
Però a qui es pot considerar la primera visió moderna de la Paleobiogeografia és al paleontòleg hongarès Franz Nopsca (1877-1933), que va treballar amb els dinosaures del comtat de Hateg (actual Romania), que va defensar la teoria de la Tectònica de Plaques (sobre l'existència de zones mòbils en el subsòl que fan moure les masses continentals terrestres al pas dels milions d'anys). En Nopsca va assenyalar que les antigues faunes de dinosaures haurien d'haver emigrat per la semblança entre els fòssils d'aquests animals en certes parts del món, esbossant així el concepte de la bioprovíncia aplicat als temps antics: la paleobioprovíncia. Una paleobioprovíncia és qualsevol territori que en el passat va albergar una fauna i flora característiques que estava condicionada per les condicions climatològiques, ecològiques i latitudinals d'aquell territori. De la mateixa manera passa amb les bioprovíncies actuals.

Mapamundi amb la disposició de les masses continents durant el Juràssic, quan molts dels quals encara continuaven estant units però ja amb certes separacions marítimes.
Foto: NAU Geology.

Mapamundi amb la disposició de les masses continentals durant el Cretaci, quan el perfil terrestre comença a assemblar-se més a l'actual però encara amb certes diferències.
Foto: Nau Geology.
PALEOBIOGEOGRAFIA DELS DINOSAURES NO AVIARIS

Durant el Mesozoic es mostra una constant en l'evolució paleobiogeogràfica dels dinosaures, en la qual les faunes són cada vegada més diferents degut a la separació primer del Pangea i després del Laurasia i el Gondwana.
Com que al Triàsic superior només hi havia el Pangea com a únic supercontinent, els primers dinosaures tenien una distribució gairebé cosmopolita, sent el seu exemple més clar els Prosauròpodes Plateosàurids, dels quals s'han trobat fòssils a Amèrica del Nord, del Sud, Europa i la Xina. Durant el Juràssic inferior (circa 200 M.A.) comença a obrir-se el Pangea i els dos continents que en van quedar, el Lauràsia al nord i el Gondwana al sud, només estaven connectats per una porció de terra a l'oest de l'actual Mediterrani. L'existència encara de ponts terrestres va fer que encara existissin faunes de dinosaures molt similars entre si a l'Àfrica, Europa i Amèrica del Nord (tal com es mostra en els jaciments de les Formacions Tendaguru, Lourinha i Morrison, respectivament). De fet, el continent nord-americà i l'arxipèlag europeu formarien un sol continent anomenat Euroamèrica, que durant el Juràssic superior es va anar separant d'Àfrica, fet que es troba recolzant per la presència de Sauròpodes Camarasàurids i d'Ornitòpodes Iguanodòntids en el primer continent i no en el segon. El primer bloc continent totalment independent que es va desenvolupar durant el Juràssic fou l'Àsia Central, on comença a aparèixer una fauna dinosauriana totalment diferent a la dels altres territoris (Teròpodes Sinraptòrids, Sauròpodes Mamenquisàurids, Tireòfors Huayangosàurids...).

Dinosaures del Triàsic superior del Brasil amb les seves possibles siluetes assenyalant als altres indrets del món on s'han trobat fòssils del seu tipus.
Foto: Paleontologia de Vertebrados (revista científica brasilera). 
La separació definitiva dels continents es va dur a terme durant el Cretaci. A principis del període, es va obrir definitivament l'Atlàntic i la connexió entre Amèrica del Nord i Àfrica era impossible, mentre que pel moment encara hi havia semblances entre les faunes nord-americanes i europees (Iguanodòntids, Braquiosàurids, Anquilosaures...). A Europa hi va haver durant el Cretaci inferior ponts terrestres que la connectaven amb l'Àfrica i hi va haver molts intercanvis faunístics, inclosos de dinosaures (veure les entrades sobre el Tito i els Rebaquisàurids ). Amèrica del Sud i Àfrica també s'havien acabat de separar però encara compartien dinosaures en comú com els Titanosaures o els Teròpodes Abelisàurids i Carcarodontosàurids. A mitjans del Cretaci es va posar punt i final a Euroamèrica i el continent nord-occidental va ser dividit en dos trossos, Laramídia a l'oest i Apalàtxia a l'est, separats pel Mar Interior Occidental (veure l'entrada sobre els Ceratopsians a Apalàtxia), que van tenir molt pocs intercanvis faunístics. Laramídia, a més, va entrar en contacte amb a Àsia a través d'un pont de terra a l'actual estret de Bering, formant així el gran continent d'Asiamèrica. Això explica la gran semblança entre les faunes del Cretaci superior d'Àsia Central per una banda i l'oest nord-americà per l'altra (Ceratopsians, Anquilosàurids, molts tipus de Teròpodes...) i l'extinció local de les faunes anteriors com els Braquiosàurids, els Estegosaures i els Al·losauroïdeus durant aquest període.

La mateixa imatge però amb dinosaures del Cretaci inferior del Brasil. Les fotos formen part d'un estudi dedicat específicament a les seves relacions paleobiogeogràfiques.
Foto: Paleontologia de Vertebrados.
Els dinosaures no aviaris de l'última etapa de la seva existència no eren tan grans com els seus predecessors del Cretaci inferior i el Juràssic, però si que va ser l'època en que van ser més diversos.
Per la seva banda, Europa presentava a finals del Cretaci una fauna de dinosaures mixta amb tàxons típicament septentrionals com els Nodosàurids i els Hadrosàurids, d'altres d'indígenes com els Rabdodòntids i d'altres molt comuns al Gondwana com els Abelisàurids i els Titanosaures.

I aquí amb els dinosaures del Cretaci superior del Brasil. En tots tres casos, els dinosaures brasilers tenen parents propers a moltes parts del món, encara que les tres imatges representen èpoques molt diferents.
Foto: Paleontologia de Vertebrados.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada