Nous estudis sobre la paleobiogeografia dinosauriana.

ELS ISTMES DE L'ATLÀNTIC NORD

Tot i que durant el Juràssic superior i el Cretaci, l'Oceà Atlàntic encara era estret, ja seria el suficientment ampli com perquè els animals terrestres poguessin haver-lo creat nedant en una època en que, per exemple, trobem Al·losaures i Estegosaures tant als EUA com a Portugal. La resposta més plausible per a aquest dilema és la existència d'istmes entre Amèrica del Nord i Europa.

En altres entrades ja es va parlar de la possible existència durant el Mesozoic d'istmes que feren possible l'intercanvi faunístic entre Àfrica i Europa (Mediterrani central) o entre Amèrica del Nord i Àsia oriental (estret de Bering). El 5 de maig, el paleontòleg grec Leonidas Brikiatis va presentar a la revista Earth-Science Reviews un article sobre les evidències paleogeogràfiques que donen suport a la existència d'istmes que mantindrien unida Euroamèrica entre el Juràssic superior i el Cretaci inferior. En Brikiatis ha arribat a la conclusió de que a l'Atlàntic mesozoic no serien estranyes les estretes franges terrestres (80-160 km de diàmetre) entre les seves dues ribes creades per l'activitat tectònica, les quals són temporals i acaben desapareixent submergits sota l'aigua marina, a l'igual del que passaria a l'estret de Bering i al Mediterrani central.

Segons en Brikiatis, almenys dos istmes s'haurien format entre les costes nord-americana i europea, un durant el Juràssic superior Kimmeridgià-Titonià (154-151 M.A.) i l'altre durant el Cretaci inferior Hauterivià-Barremià (131-129 M.A.), relacionats amb dos períodes en que el registre fòssil de les dues ribes conté les mateixes espècies o molt similars de dinosaures, rèptils i mamífers. L'istme juràssic connectaria Amèrica del Nord amb la Península Ibèrica, donada l'espectacular fauna de dinosaures de la costa portuguesa. L'istme cretaci connectaria Amèrica del Nord amb Escandinàvia i, a partir d'aquí, n'hi hauria un altre que enllaçaria amb l'actual Rússia, el que també suposa també una altra connexió faunística amb Àsia.

Alguns paleontòlegs han respost a la investigació d'en Brikiatis en termes de datació i recollida de dades i com s'ha d'aplicar el terme. Segons en Octávio Mateus, de la Universitadade Nova (Lisboa), les dates per les quals s'han proposat els istmes no coincideixen amb les èpoques en que es troben els fòssils, encara que ho considera correcte perquè indica que els animals podrien haver emigrat d'una punta a l'altra de l'oceà durant l'època proposada pels istmes, l'únic que els fòssils només apareixen a les masses continentals fins després. L'Anne Schulp, del Centre de Biodiversitat Naturalis (Leiden, Holanda), creu que no serien necessaris ponts terrestres sencers, tenint en compte que l'Atlàntic del Mesozoic eren un mar poc profund.

Mapa de l'istme que connectava el nord-est d'Amèrica del Nord amb la Península Ibèrica durant el Juràssic superior. La llegenda mostra la composició geològica de l'oceà i les terres emergides d'aquell temps.
Foto: Earth-Science Reviews.

Imatge còmica que mostra dos Sauròpodes (segons el creador, del gènere Supersaurus) separats per un curs d'aigua que representa l'Atlàntic.
Foto: 2 New Things.

UNA VISIÓ GENERAL, AMB EUROPA AL PUNT DE MIRA

Un altre investigador que dóna suport a l'existència d'istmes temporals durant el Mesozoic, però a tot el món, és l'Alexander Dunhill, de la Universitat de Leeds (Anglaterra), que, junt amb tres científics més, va aplicar un model informàtic del registre fòssil dels dinosaures no aviaris per reconstruir els seus patrons de migració durant tot el seu període d'existència. La investigació va ser publicada a la Journal of Biogeography al 25 d'abril.

Es van utilitzar filtres per als Teròpodes, els Sauropodomorfs, els Ornitisquis i tots els dinosaures. Els resultats per a tots casos és que, malgrat els continents mostren un patró de desconnexió des del Pangea triàsic fins a l'aspecte ja més actual del Cretaci, les migracions intercontinentals de dinosaures van seguir més o menys estables durant tot el Mesozoic. Per ara, no hi ha correlació entre la fragmentació continental i les taxes evolutives dels líders dels ecosistemes de l'època, però hi ha proves que apunten a un augment en l'aparició de llinatges de dinosaures relacionant amb l'aïllament geogràfic. Segons en Dunhill, això és déu més aviat a la representació infortunadament desigual del registre fòssil en les diferents èpoques. 

Però un punt molt interessant es troba quan l'equip va investigar Europa. El Vell Continent és una d'aquelles àrees on es troba un registre molt desigual, amb molt més fòssils dinosaurians catalogats d'aquesta regió comparada amb altres, on les restes són més aviat escasses. Per això, van utilitzar un filtre que només mostrés els intercanvis faunístics entre dos continents. Els resultats van ser d'una gran sorpresa. Al Cretaci inferior/mitjà, entre els 125 i els 100 M.A., molts tipus de dinosaures van desaparèixer d'Europa i cap hi va arribar fins després d'aquest interval. La pregunta de ser es tracta d'un patró migratori real o un efecte de la naturalesa desigual del registre fòssil, que per un altre moment, però almenys la conclusió obtinguda és molt interessant. La investigació va ser divulgada pel diari britànic Telegraph, que ho comparar amb el referèndum de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea (el Brexit) justament per a aquest fet de "sortir d'Europa", encara que metafòricament.

Mapa que mostra la disposició dels continents al Cretaci inferior i fletxes que senyalen les migracions de Teròpodes, Sauropodomorfs i Ornitisquis durant aquest període des d'Europa cap a la resta de masses terrestres emergides.
Foto: Journal of Biogeography.