Registre fòssil d'aus mesozoiques a la Península Ibèrica.

Les restes d'aus mesozoiques no són molt comunes a la Península Ibèrica, pertanyent al Juràssic superior de Portugal i el Cretaci inferior de Castella-La Manxa i Catalunya. Tot i això, la major part dels seus fòssils es troben ben conservats i presenten bona part dels seus ossos, pel que no ha estat difícil establir les relacions evolutives amb altres aus del mateix període. Algunes vegades, les aus mesozoiques ibèriques han ajudat a crear la visió actual sobre l'evolució d'aquests dinosaures.

PORTUGAL

Per desgràcia, els fòssils d'aus del Juràssic superior de Portugal són molt fragmentàries i només consisteixen en dents, però són importants perquè representen les úniques evidències de la gran estrella de l'evolució de les aus, l'Archaeopteryx, fora d'Alemanya. Les dents atribuïdes a l'Archaeopteryx s'han identificat a la Formació Alcobaça de Guimarota junt amb un gran conjunt d'aquestes peces de branques de Teròpodes molt diverses. De fet, Alcobaça té una edat semblant a Solnhofen i les dents d'Archaeopteryx són les més comunes al jaciment després de les de Compsognathus.

CATALUNYA

A Catalunya s'han identificat dos exemplars d'Enantiorni als jaciment de la Serra del Montsec (Noguera), datats del Cretaci inferior Hauterivià-Barremià (132-121 M.A.). Les aus Enantiornies eren el grup més comú d'aquests dinosaures durant el Cretaci coneixent-se formes tant diverses com les aus actuals, pel que la seva presència a Catalunya no seria rara. El primer i únic Enantiorni català descrit amb precisió és el Noguerornis gonzalei ("au de la Noguera i d'en Gonzal", el nom del descobridor). Va ser descrit al 1989 per en Antoni Lacasa Ruiz a partir d'un fòssil del jaciment La Pedreda de Rúbies. En aquest exemplar es poden apreciar les ales, amb unes quantes plomes, i la fúrcula. El Noguerornis faria 12 cm de llargada i pesaria uns 35 g. Al Montsec es va recuperar un altre exemplar d'au primitiva, que es podria tractar d'un individu juvenil. És de dimensions relativament grans i segurament pertanyeria a una altre espècie. Els jaciments cretàcics del Montsec estan formats per calcàries litogràfiques que representen un antic llac. Aquest últim exemplar segurament es va caure del seu niu i s'hi va ofegar.

Exemplar holotip del Nouguerornis incrustat a la roca.
Foto: Estudios geológicos.

CASTELLA-LA MANXA

D'una composició i una edat molt semblant als jaciments del Montsec és la Formació Calizas de La Huérgina" a Las Hoyas (Conca), on les aus Enantiornies són alguns dels fòssils estrella juntament amb els també Teròpodes Pelecanimimus i Concavenator. Són tant importants les aus per a Las Hoyas que s'han identificat tres espècies: Iberomesornis romerali ("au mitjana ibèrica d'en Romeral", pel seu descobridor), Concornis lacustris ("au de Conca i de les llagunes") i Eoalulavis hoyasi ("au de l'alba i de Las Hoyas). L'Iberomesornis va ser el primer en ser descrit l'any 1992. Al seu llibre Dinosaurios: Un paseo entre gigantes (2008), el paleontòleg de la Universitat Autònoma de Madrid Joaquín Moratalla recorda que al 1986 en Armando Díaz Romeral, aficionat als fòssils de Conca, es va presentar a la universitat amb un tros de calcària de Las Hoyas que va despertar l'interès del seu professor José Luis Sanz al veure que la roca amagava una petita au de la mida d'un pardal. En aquella època, hi havia un espai en buit al Cretaci inferior en l'evolució de les aus i una banda s'hi trobava el primitiu Archaeopteryx i a l'altra les aus més evolucionades del Cretaci superior, amb el que el nou fòssil seria una "baula perduda".

Esquelet holotip de l'Iberomesornis.
Foto: Yacimiento de Las Hoyas.

Per llavors ja s'havia trobat una ploma aïllada i el petit fòssil d'una au articulada sense crani, llavors encara sense nom. L'Iberomesornis va ser presentat a la revista Nature i mostra característiques tant primitives com evolucionades que li van valer el nom d'"au mitjana ibèrica". El més important és que sembla que ja podria desenvolupar un vol actiu diferent al planament de l'Archaeopteryx, amb el que es situaria el seu origen fa 125 M.A. L'Iberomesornis presenta una fúrcula totalment fusionada on es tanca l'angle entre les varies clavícules, un allargament del coracoides en forma de T i una escàpula orientada cap endarrere, que indica que ja realitzaria el cicle de batement tant característic de les aus voladores actuals. També és l'evidència més antiga d'un pigostil en les aus, acompanyat d'unes plomes que ajudaria en la direcció i la frenada. En canvi, la pelvis i les extremitats posteriors encara conservaven característiques dels Teròpodes més basals.

Reconstrucció d'un Iberomesornis. La seva fama als 90 va ser tal que va aparèixer en el quart capítol de Caminant entre Dinosaures, on un grup d'ells molesten al protagonista (un Pterosaure del gènere Ornithocheirus) en la seva migració anual entre Amèrica del Nord i Europa.
Foto: Durbed.

Al mateix any es descriu el Concornis, el qual va proporcionar un estèrnum fort que, com un timó, ajuda a augmentar la força de la musculatura pel vol. A més, presenta cames llargues que no estarien adaptades ni per agafar-se a les branques dels arbres ni per córrer, quedant com a última possibilitat que fos un camallarg que visqués a les ribes del llac. Però el Concornis i l'Iberomesornis no tenien un últim element cabdal per poder volar, l'àlula o una petita ala al voltant del dit I que serveix per evitar la formació de turbelències al voltant del cos de l'au quan vola abaixa velocitat i està a punt d'aterrar. Al 1996 es va descriure l'Eoalulavis, que ja presentava aquesta característica, el qual també presentava les restes d'un crustaci a l'estómac que eren una prova de que s'alimentava d'animals aquàtics. També a Las Hoyas es va trobar un petit Enantiorni en una egagròpila (material indigerible) d'un dinosaure no aviari més gran, encara sense identificar encara que el fòssil ja va ser descrit per primera vegada per en Sanz al 2001.

Esquelet holotip del Concornis.
Foto: Plan de Mejora de las Infraestructuras Turísticas de Cuenca.

Un fet molt important relacionat amb les aus cretàciques de Las Hoyas és que també són de la mateixa època que els preciosos fòssils d'aus i dinosaures no aviaris emplomallats de la Formació Yixian a la Xina, que en aquella època començaven a revelar els seus secrets i també s'han trobat en sediments de calcària litogràfica. Això va fer inevitable el contacte entre els científics xinesos i espanyols per comprendre les semblances i diferències entre les seves faunes. Fins i tot, alguns dels Enantiornis de Conca estarien més evolucionats que molts dels de Liaoning.

Esquelet holotip del Eoalulavis.
Foto: Yacimiento de Las Hoyas.